Antonio Machado
Aquest govern de coalició presidit per Pedro Sánchez fa esment de la commemoració que tenen prevista per al 2025, en l’àmbit nacional, dels cinquanta anys des de la mort natural del dictador Francisco Franco.
El president del govern diu que li preocupa l’auge de l’extrema dreta (feixisme) i el revisionisme històric amb l’exaltació del dictador en sectors d’influència en els joves.
S’oblida que portem 42 anys des del triomf del PSOE amb majoria absoluta. Felipe González va estar 13 anys i 5 mesos governant, des del 1982 a 1996. Tres mandats. Què va fer per la memòria històrica? Oblidar-la. La realitat composta d’un genocidi brutal que va suposar l’eliminació física de més de 150.000 espanyols i espanyoles, amagats en unes 2.615 fosses comunes repartides per tot el territori nacional, li va importar una “merda”. L’obsessió del PSOE va ser consolidar la monarquia, i assegurar-la econòmicament mirant per a un altre costat, mentre Joan Carles I, entre pols i pols, continuava enriquint-se delictivament. La Transició va ser un engany en tota regla. Es tractava d’aplicar aquell concepte lampedusià que el canvi ha de ser circular, o cosa que és el mateix, canviem tot perquè no canviï res. Els partits socialdemòcrates, centreesquerra, nacionalistes, i liberals se’n van pujar al tren dels vassalls a la monarquia. Tots volien la seva part del pastís. Ara hi ha proves palpables.
El nou cap de l’Estat va voler blanquejar al règim, convertint-se en el convidat al festí amb la seva cara amable. Com a tal, en la seva investidura, es va erigir en baluard de la concòrdia i reconciliació nacional. El genocidi comès per molts dels llavors vius no tenia cap valor. L’oposició no va exigir comptes als franquistes. L’efecte brutal que va tenir el genocidi, en els vint primers anys de la dictadura, que va impregnar a gairebé tota la societat civil en un silenci còmplice per la seva passivitat davant ell, va arribar al final de l’etapa preconstitucional amb la complicitat d’una part de la societat civil, i el paper que va jugar l’esquerra reformista va fer molt en favor d’aquest oblit.
Tenim proves que Franco no ha mort. El director de cinema Fernando Ruiz Vergara, va rodar una pel·lícula titulada “Rocío”, es va estrenar en 1980 a Sevilla i narrava els successos esdevinguts en els primers mesos del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, en Almonte (Fresa). Van ser crims d’odi contra la República perquè va declarar a l’Estat com a laic i a més va fer la reforma agrària mitjançant llei. Aquestes mesures d’avanç econòmic, social i cultural van ser combatudes per amplis sectors del latifundisme espanyol i per l’Església catòlica. A Almonte, va generar un conflicte social davant la necessitat de fer efectives totes dues lleis en la societat civil. Un dels terratinents del lloc, José María Reales Carrasco, va encapçalar protestes ciutadanes i intent de linxament d’alcaldes republicans que van voler aplicar aquestes lleis en el municipi, on la llei de reforma agrària intentava que les terres d’Espanya destinades a vedats de caça fossin conreades pels jornalers per a pal·liar la fam que patien des de feia anys. El 18 de juliol de 1936 va arribar la venjança i durant mesos van anar executant a aquells que reclamaven poder menjar calent cada dia. Un total de 100 persones van ser assassinades.
Els fills de José María Reales Carrasco van interposar una querella penal contra Fernando Ruiz Vergara, la guionista Ana Vila, i Pedro Gómez Clavijo, veí d’Almonte que va prestar testimoniatge en el film, el matí del 23 de febrer de 1981, unes hores abans del cop d’estat del 23F, casual?, o “premeditat”. La veritat és que es va obrir una causa en l’Audiència Provincial de Sevilla que va condemnar a Fernando Ruiz Vergara a dos mesos i un dia de presó i a cinquanta mil pessetes de multa, els altres dos van quedar absolts perquè Fernando Ruiz de Vergara va assumir totalment la responsabilitat. Els altres van al·legar desconèixer el final del projecte cinematogràfic.
El febrer del 2012, el Tribunal Suprem va condemnar al jutge Baltasar Garzón a onze anys d’inhabilitació per al càrrec de jutge o magistrat per haver intervingut els telèfons dels advocats de la trama de corrupció Gürtel del Partit Popular. L’exfiscal cap anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo va qualificar el judici a Baltasar Garzón per declarar-se competent per a investigar el franquisme, d’“enorme atropellament” i “tremenda injustícia” i ha dit que la vista “és en si mateixa un atemptat contra els drets humans”. Aquesta va ser la raó real, va ser una “alerta per a navegants”. Des de llavors cap altre jutge ha intervingut per voluntat pròpia en casos de memòria històrica.
En els últims anys, s’han presentat més de cent querelles per tortures, desaparició forçada, execucions extrajudicials, robatori de bebès i treball esclau, tant per querellants individuals com per corporacions locals. 10 setembre de 2024. Un tribunal de Madrid va arxivar l’única causa per tortures durant la dictadura franquista que havia estat admesa a tràmit per la justícia espanyola, un fet “demolidor” per a la víctima, Julio Pacheco Yepes, qui va recórrer contra la decisió. La causa havia estat oberta el maig de 2023 davant la denúncia de Pacheco Yepes, qui al setembre d’aquest any es va convertir en la primera víctima de tortures escoltada per un jutge espanyol des que morís Francisco Franco en 1975. Cap s’ha resolt favorablement per a la víctima. La llei d’amnistia de 1977 ha estat la que ha donat cobertura jurídica als torturadors franquistes. Així ha quedat demostrat en cadascun dels casos tramitats.
Aquest 2024 ho acomiadem amb la convicció que les tortures, temps de presó, robatori de patrimoni, així com gran part dels 150.000 assassinats del franquisme, ocults en 2.615 fosses comunes, o els més de mig milió d’espanyols que van ser esclavitzats en 296 camps de concentració per tota Espanya, quedaran en l’oblit en tres generacions més. Continuarem construint sobre les fosses comunes, els llibres de programes educatius continuaran blanquejant el succeït, i les idees feixistes es consolidaran en les ments dels nostres joves d’ara. Els plans educatius a Espanya que, des de 1978, han ignorat plenament el coneixement d’aquesta etapa de la nostra història, han estat la clau en l’extensió tremenda que té Vox (partit feixista) per tota Espanya. I ara ens escandalitzem Pedro Sánchez? Quanta falsedat en el PSOE.
Ara molts polítics d’esquerres s’esquincen la vestidura per l’auge del feixisme a Espanya. La banalització d’aquest concepte ens ha portat a continuar callats, i això té un cost social i cultural. Les generacions que procedeixen de mitjan setanta, que no tenen ni idea del que va suposar el franquisme en la societat espanyola, estan ressorgint el feixisme en la seva essència amb la seva aportació electoral. Ja havíem d’haver reaccionat quan van aconseguir entrar en el Congrés dels Diputats el 2019.
El cost polític i social que té que aquests feixistes i reaccionaris de Vox i PP, continuïn fent-ne de les seves. Eximint de pagar impostos sobre les grans fortunes a aquests multimilionaris, mentre buiden de recursos l’educació i sanitat públiques. La negació del canvi climàtic ja estem sofrint les seves conseqüències. La inaccessibilitat a l’habitatge dels nostres fills i nets. L’intent de derogació de la llei de la memòria. L’abandó de recursos de la xarxa assistencial de protecció de les dones.
La rematada d’aquesta trista realitat és que la monarquia al·lega que no podrà participar en l’acte de record per la seva agenda institucional. Més sota no podem caure. I continuarem aguantant a una monarquia corrupta, a una classe política que es “passa pels ous” la memòria històrica. A uns feixistes asseguts en la seu de la nostra democràcia a dir barbaritats. Mentir no té cap conseqüència per a qui ho fa. El que més em fa mal és que els que van sofrir les conseqüències de la brutal dictadura del franquisme, al final haurà servit de poc tant de sofriment. El pitjor és que aquesta insensibilitat humana que ens envolta és el germen que està transformant les ments humanes, on el feble sucumbirà enfront de la indiferència dels altres.
