Salvador Cardús i Ros
Terrassa és una ciutat massa gran, massa diversa, massa oberta i depenent del món exterior per poder fer un únic balanç de Cap d’Any. Per àmbits, però també segons els punts de vista, se’n podrien fer molts i alhora de molt contradictoris.
Afortunadament, ja no vivim temps de discursos oficials únics, en què els poders —ells mateixos ben disciplinats— podien dictar un únic balanç general de suposat ordre i felicitat col·lectius. Uns temps en què també la misèria i la desgràcia podien ser sublimades amb mirades condescendents i pietoses, com si fossin resultat d’inescrutables voluntats divines. Som lluny, doncs, d’aquells temps passats de complaents balanços oficials.
Però, malauradament, entre estar sotmesos al discurs oficial únic d’abans o dependre de tot un estol de sermonejadors de moda a les xarxes —dits “influencers”— indocumentats i fatxendes i de viure en un clima confús en què la credulitat acrítica d’uns fa la farina blana a l’engany i la voluntat de desinformació d’altres, no sembla que el panorama hagi millorat gaire…
Hi ha, doncs, un balanç possible del 2024 per a la política municipal? N’hi ha per al comportament cívic dels terrassencs? N’hi ha per a la vida cultural local? Se’n pot fer un sobre l’estat de l’economia de la ciutat? O sobre la qualitat dels serveis educatius i sanitaris? I, sobretot, hi ha alguna veu —o seria convenient que hi fos— prou qualificada, independent i creïble per fer-ho? Hom diria que no. Com a molt, es podrien determinar tota una sèrie d’indicadors quantitatius que, cada final d’any, permetessin discriminar entre avenços i retrocessos col·lectius, encara que difícilment hi hauria acord per decidir quines variables s’haurien de triar.
Però, així i tot, seguiria sent de mal fer comparar uns indicadors fixos en societats tan canviants i interdependents com la nostra. I encara caldria calibrar bé les dimensions qualitatives que, sovint, desmenteixen els aparents avenços quantitatius. No és clar, per exemple, si créixer en població és bo o dolent. I ja sabem que un increment del PIB general no es tradueix necessàriament en més benestar individual. Com també sabem que més escoles i mestres no signifiquen més qualitat educativa.
Ni que més diversitat ètnica ens hagi de fer més rics culturalment.
El problema és que la mateixa idea de balanç, que compara el pes del platet d’allò que ha millorat amb el platet d’allò que ha empitjorat, parteix del supòsit d’una certa estabilitat present i d’una previsibilitat futura que no existeixen. El propi del nostre temps és la incertesa, que més que cap a l’esperança sembla que ens inclina cap al pessimisme. I, lluny de progressos lineals, el nostre temps convida als estats d’ànim agredolços, perquè no hi ha passos endavant que no suposin, alhora, noves dificultats.
No hi ha, doncs, un balanç comú possible per a la Terrassa del 2024. N’hi ha diversos per a cada persona, per a cada institució i per a cada grup d’interès dins de cada institució. I és que, en definitiva, fer balanç, i tenir capacitat per fer-lo i que sigui cregut, ja és un exercici de poder que, si més no a escala local, ni nacional o estatal, ja no té ningú.
Així doncs, si un únic balanç per al 2024 no és possible, en canvi, sí que podem desitjar realitzar nous projectes, propòsits i esperances per a un 2025. Que el 2025 ens sigui propici!
