Opinió

La deshumanització de la política

Salvador Cardús i Ros

No soc tan ingenu per pensar que l’esperit de Nadal ajudarà a estovar els cors i a canviar el món. I en cap cas, més enllà dels pocs dies que duren les festes. Tampoc a Terrassa, és clar. I encara menys la política.

Amb tot, és cert que enguany l’esperit nadalenc és una mica més present als carrers de la ciutat amb una il·luminació que, a diferència d’anys anteriors, com a mínim, ja no entristeix. A mi encara m’hi falten referències pròpies a allò que se celebra: Nadal. Sense els simbolismes propis —potser per aquesta consigna tan estranya d’una inclusivitat que, de fet, exclou i expulsa—, tot fa més de promoció comercial que de Nadal. Però no em queixo: és un mal que es pateix arreu.

Ara bé, aprofitant que Nadal ens pot fer una mica més receptius a la revisió de les consciències, del que voldria parlar aquí és de com la política s’ha deshumanitzat i ens deshumanitza. Per la seva duresa i agror. Pel càlcul i la demagògia al servei exclusiu del poder, sense tenir per res en compte l’adversari que es converteix en enemic a abatre. Sense mesura ni compassió. Ja ho sabem que parlem de qui té el poder, de qui té la força, i de com l’adversari el vol debilitar per prendre-li. Però un combat sense límits en què la força que es té o la que no es té se substitueix per la falsedat i la mala bava, no és el joc net que hauria de ser una política democràtica.

És cert que no tots els partits ni totes les organitzacions amb finalitats polítiques —sovint disfressades d’associacions de veïns, sindicats o moviments populars— fan el mateix ni arriben igual de lluny en el joc brut. Però que hi ha organitzacions que exacerben la població tirant la pedra i amagant la mà és una evidència. Que hi ha partits que fan allò que se’n deia “entrisme”, col·locant d’amagat les seves peces a la societat civil per controlar-la dissimuladament, és una altra obvietat. Que allò que s’aplaudeix dels propis és el mateix que es denuncia dels que no ho són és el pa de cada dia. Com pot ser que no vegin que és per això que va creixent la desconfiança en la política i els polítics?

A aquesta lògica profundament deshumanitzadora, a aquesta demonització de l’adversari, hi han contribuït molt decisivament les xarxes socials. A Terrassa en tenim exemples greus. Emparats en un anonimat covard, el menyspreu, l’amenaça o l’insult se les campen sense vergonya. No estic parlant de la necessària crítica exigent ni de la denúncia justificada. Parlo de les insídies i les provocacions a les quals més val no respondre ni desmentir perquè el que es busca és just això: que qui es vol victimitzar hi caigui i es defensi, per poder afegir llenya al foc. I tot amb l’ajuda, és clar, d’uns marcs ideològics, tant de dretes com d’esquerres, que porten les xarxes socials a actuar com a tribunals d’una Inquisició en què la sentència està dictada a l’avançada. Com pot ser que hi hagi tant d’autoritarisme a l’actual confrontació política i ideològica, quan era d’això que fa uns anys volíem fugir-ne?

Això passa a tot el món i no hi ha cap país per avançat que sigui que se n’escapi. Salvador Espriu tindria un enorme disgust en saber que ja no és cert que nord enllà la gent és més “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. I, és clar, la nostra ciutat tampoc no se n’escapa. Tant de bo Terrassa fos coneguda com l’excepció a aquesta deshumanització de la política, i que la netedat i la noblesa, que ser cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços esdevingués aquella “marca” que volen que ens identifiqui davant del món. Si Nadal ens pot humanitzar per uns dies, tant de bo a Terrassa fos Nadal, políticament, tot l’any.

Sigui com sigui, que tingueu un bon Nadal.

To Top