Joan Carles Folia, coach advance life
Ara que ens apropem a les festes de Nadal, il·luminar els carrers i places de les ciutats s’ha convertit en quelcom manifestament habitual.
Diria fins i tot que la competitivitat econòmica i social que vivim en molts àmbits de les nostres vides també la trobem a veure quin és el municipi que és capaç d’acumular un nombre de LED per sobre dels altres. Entre poc i massa. Hi ha ciutats tristes, carrinclones i que no traslladen l’esperit nadalenc de cap manera. Algunes només ho fan als seus carrers més cèntrics i d’altres aposten per tenir una ciutat acollidora, que embolcalla i acull tothom.
Però la llum de les ciutats no és quelcom que s’hagi de traslladar als penjolls lumínics que engalanen els carres en aquests dies, la llum de les ciutats és quelcom que s’ha de treballar durant els 365 dies de l’any. Hi ha ciutats que la seva deixadesa i la seva brutícia apaguen la brillantor dels seus barris i de la seva gent. La lluentor de les ciutats es veu en la seva pròpia vida, en el seu dia a dia, en la concòrdia i l’acaronament del tracte quotidià. Les ciutats que són llustroses són aquelles que miren endins, més enllà de l’aparador que suposen les fotos d’apropament a les xarxes socials. Mirar endins vol dir treballar en silenci, per tenir una ciutat neta, endreçada, plena d’esdeveniments que omplin les places i facin participar els veïns de la petjada col·lectiva del territori. Veure rambles i avingudes en què la gent no passeja i comerços buits trasllada una sensació de tristesa realment esfereïdora. Mercats cada vegada més desèrtics que lluiten per la supervivència personal i col·lectiva de persones que formen part de la comunitat local que se senten abandonats en la seva intenció d’oferir serveis, ser propers i generar xarxa.
Les ciutats que brillen i destaquen per la seva lluminositat són aquelles que vetllen i guareixen les condicions de vida i les oportunitats de millora dels seus ciutadans i que sense fer diferències tampoc permeten que els que venen de fora visquin millor que els que han estat tota la vida formant part d’aquella corporació, tots igual. Ser una ciutat amb claror i transparència aposta per l’acompanyament de tothom, des de la senzillesa i la humilitat i no pas des de l’altivesa i la distància dels seus governants. Uns cossos de seguretat que aparquin els cotxes i caminin pels carrers, que parlin i escoltin la gent, que substitueixin la sanció permanent per la força de la paraula, la comprensió i l’educació. Que no s’amaguin darrere les rotondes per enganxar el despistat. Una ciutat resplendent allarga la mà a les seves entitats, les fa partícips de les decisions de ciutat i obre les portes a l’opinió valenta i decidida de la seva gent. Una ciutat que guspireja es bolca en els seus joves per dotar-los de recursos, estratègies i oportunitats per poder quedar-se i no haver d’anar-se’n a buscar-se la vida en altres indrets.
Ara ve Nadal i matarem el gall, i les brigades municipals faran la seva feina de penjar els llums en els carrers que amb més o menys encert s’hagin estipulat per fer-ho, però aquest esclat en el llampurneig del calendari no amagarà aquelles ciutats que són habituals de la foscor, el desencís i la decadència la resta de l’any. Ciutats que han perdut la vivesa i el caliu que la gent necessita per poder fer del lloc on es viu un lloc apreciat i estimat, on el sentiment de pertinença aparegui de manera espontània i sentida i que la decisió de viure en aquest indret no sigui quelcom circumstancial i rutinari sinó quelcom que ens ompli d’orgull i sentiment, una decisió a consciència plena.
