Joan Tamayo Sala, advocat, president de l’Observatori dels Drets Socials de Terrassa
La commemoració del 10 de desembre (76 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de les Nacions Unides ens ofereix la possibilitat de fer una reflexió sobre l’estat i els reptes que planteja la protecció dels drets humans en el nostre entorn.
Des de ja fa anys, no només des de l’inici de la crisi econòmica, sinó abans, una de les grans problemàtiques en matèria de drets humans a casa nostra gira al voltant del progressiu desmantellament del nostre estat del benestar, mitjançant unes retallades brutals (en drets econòmics, socials i culturals, sanitat, educació, cultura, habitatge, etc.). Les violències masclistes, la criminalització i la desatenció cap als menors no acompanyats els nostres menors (siguin nascuts aquí o vinguts de fora), els discursos i les accions d’odi cap a persones i col·lectius, són motius de preocupació, entre molts d’altres.
En els darrers temps, s’ha produït una forta regressió en drets humans, que ha comportat un deteriorament de la democràcia, una erosió de l’estat de dret i una vulneració de la separació de poders.
Estem patint una lamentable judicialització de la política i una politització de la justícia molt preocupants.
Davant d’aquest escenari, podríem escollir dos camins. Un de negatiu i pessimista, proclamant que “tot està perdut” i ja no hi ha res a fer, davant el col·lapse de la societat i del planeta. O un altre, que sense ser “optimistes” doni una oportunitat a l’esperança.
El progrés en matèria de drets humans sempre és un procés i mai un punt d’arribada. Encara més, és un progrés que es pot aturar, i fins i tot revertir. Cal estar vigilants.
Malgrat que l’esperança en ella mateixa és insuficient, no ho és el treball sostingut, amb rigor i impulsat per una esperança raonada i ben informada.
La història ha estat testimoni de la infinitat d’èxits aconseguits pels defensors i defensores i per les organitzacions i moviments de drets humans. Aquestes fites han afectat positivament la vida de milions de persones, han transformat institucions, han influït polítiques públiques i han contribuït a la creació de normes i valors que avui serveixen de timó per a la humanitat. No estem en absolut al “final dels temps dels drets humans”. Possiblement, sí que estem immersos en una crisi en matèria de drets humans, però hem de considerar que qualsevol crisi també pot esdevenir un ventall d’oportunitats.
L’esperança és una estratègia per construir un futur millor. Tenim l’obligació moral de no ser pessimistes. Va contra la democràcia creure que no tenim la capacitat per canviar les coses. És propi de l’instint de negativitat no entendre que les coses poden anar malament i alhora haver millorat molt. Ens hem de vacunar contra el pessimisme paralitzador i fatalista.
Amb aquesta actitud serem crítics i alhora construírem alternatives i propostes. Des de la imaginació ètica hem de repensar els drets humans i fer front als nous desafiaments.
Un primer desafiament és la crisi de la democràcia i l’evident erosió que aquesta crisi comporta per als drets humans. Però quina democràcia està en crisi? Està en crisi aquella democràcia que pretén limitar drets amb l’excusa de salvaguardar-los, aquella que vol fer de l’estat d’excepció una nova forma d’estat permanent, aquella que promou un règim social basat en relacions de poder molt desiguals. Aquesta forma d’entendre la democràcia pretén trivialitzar-la, adoptant mesures de menyspreu social.
Diguem les coses clares: la democràcia que està en crisi és la democràcia representativa. Però això es pot revertir, ja que aquesta no és l’única dimensió d’allò que entenem per democràcia. Si bé aquestes formes de menyspreu han estat imposades i fomentades des d’una determinada democràcia representativa, hem de reivindicar la democràcia radical per despullar aquelles democràcies representatives opaques que busquen principalment l’acumulació de poder i la patrimonialització de les institucions públiques.
La democràcia radical ha de ser una democràcia que sigui propera i que interactuï amb el sistema de valors inherent als drets humans.
Així, els drets humans, més enllà de ser una categoria jurídica, han d’entendre’s com una construcció social que ha anat desenvolupant-se i manifestant-se de molt diverses formes a través de la història humana. Els drets humans constitueixen una exigència èticopolítica per als governs, al mateix temps que són un indicador fonamental per determinar la gestió governamental i la governabilitat democràtica d’un territori (governança democràtica).
No és qüestió només de viure en democràcia, ens cal viure la democràcia i aquesta és la dimensió que es pot aportar des de l’autoritat dels drets humans. Aquesta autoritat no es demostra, s’exerceix mitjançant el testimoni de les mateixes accions, de la veracitat de les decisions, de l’exemple.
Aquesta autoritat i defensa dels drets humans és una crítica al poder, però també una directiva per exercir-lo. Hem d’estar preparats per criticar però també per proposar. És aquesta autoritat la que ens ha de permetre fer front a un repte —les migracions— i a un problema —l’auge de l’extrema dreta i el neofeixisme— molt presents en la nostra societat.
Avui, en el segle XXI, hauríem d’anar cap a societats cada cop més interculturals en què la convivència s’imposés a la simple tolerància, en què les persones tinguin dret a ser iguals quan les diferències els fan inferiors, però també tinguin dret a ser diferents quan la igualtat posi en perill la seva identitat. Hem d’apostar per una igualtat que reconegui les diferències i per una diferència que no produeixi desigualtats. Cal reivindicar una concepció mestissa dels drets humans.
Si un dels arguments dels neofeixismes i de l’extrema dreta és menys drets humans per a determinades persones i determinats col·lectius, l’estratègia des de la democràcia radical ha de consistir en més drets humans per a totes i tots.
Cal fer front a aquelles persones que només volen arribar al poder per imposar les seves idees de menyspreu social, aquelles persones que volen imposar la raó d’estat per sobre de les garanties dels drets humans.
Que la revolució dels drets humans no és possible és una tesi que només es pot sostenir des d’una determinada mirada del poder pel poder.
A partir d’aquí, anem a parlar del que crec que és la base de tot. I és el fet de reivindicar el concepte de drets humans de proximitat, que podríem definir com “les necessitats bàsiques o les aspiracions legítimes inherents a totes les persones que han de ser cobertes per part de les administracions per garantir el dret a una vida digna de ser viscuda en l’àmbit municipal”.
I a partir d’aquí ve el principi de subsidiarietat, que pressuposa considerar que és a l’administració més propera (Ajuntament o govern municipal) a qui li correspon, en primer lloc, la garantia dels drets. Avui dia, hauríem de parlar d’una subsidiarietat garantista (adoptar mesures per garantir drets de ciutadania quan les administracions superiors amb competències en la matèria no les duen a terme).
Parlem doncs de democràcia garantista, democràcia plural, democràcia paritària, democràcia participativa, democràcia igualitària, democràcia solidària, i democràcia interseccional. Aquesta democràcia de proximitat ens hauria de servir per recordar que l’àmbit municipal ha de ser un espai de resistència per fer front a polítiques municipals excloents i discriminatòries, un espai de dissidència en què s’escoltin les veus de les reivindicacions de moviments socials alternatius, i un espai d’alliberament en què s’estimuli la lluita per la dignitat humana i per revertir situacions clarament vulnerabilitzadores de persones i col·lectius.
Vetllar per la construcció d’aquesta democràcia de proximitat és la raó de ser, la justificació de l’existència, i l’essència de la lluita que hem de mantenir totes i tots, començant pels nostres governants. Per tant, aquí va la crida, avui 10 de desembre del 2024, dirigida a l’Ajuntament de Terrassa i al seu govern municipal:
Prou polítiques d’aparador, dissuasives, utilitzant les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació per emetre missatges d’una falsa empatia i d’una pretesa proximitat que no és tal. Prou d’una administració excessivament burocratitzada i massa allunyada del patiment i de la lluita diària de molta gent. Prou de projectes “altisonants” i “ampul·losos” que pretenen vendre una certa imatge falsa, de portes en fora quan manquen, polítiques de cura de les persones. Menys recursos a grans projectes urbanístics supeditats a interessos privats i més recursos a les polítiques públiques, especialment a Serveis Socials i a habitatge (400 habitatges en dos anys és una misèria…). Prou de títols “buits”. Terrassa no pot ser Ciutat Amiga de la Infància declarada per l’UNICEF quan deixa menors “desnonats” sense una alternativa de sostre digne i vulnera els seus drets.
I quan tindrem un sistema comunitari fort i transversal de polítiques socials per a Terrassa?
En definitiva, per a quan una democràcia radical que tingui com a base els valors i els drets humans?
Possible resposta: el silenci dels covards o incompetents!
