Salvador Cardús i Ros
Un home assegut en una cadira de rodes elèctrica travessa el pas zebra dels carrers de Sant Antoni i Garcia Humet amb el semàfor vermell i a bona velocitat, sense encomanar-se a cap sant.
Un pare acompanya la seva filla menuda a escola, enfilats tots dos en un patinet elèctric per una vorera en sentit contrari a la dels vehicles, un cas com un cabàs de mal exemple. Tres adolescents, enfilats junts en un patinet elèctric, baixen enriolats per la carretera de Matadepera, passada la comissaria dels Mossos, i a l’altura de l’avinguda Béjar prenen la vorera per seguir a la dreta, amb aquella actitud desafiant que pensen que els empodera davant dels rucs que compleixen les normes.
Una dona travessa un pas de vianants al Vint-i-dos de Juliol, amb el semàfor vermell en una cantonada complicada —just 30 segons abans que es posi verd—, i quan veu que l’observo, m’etziba cridant des de l’altra banda que ja ha mirat bé a banda i banda. Llavors, allà mateix hi ha la parada del bus, s’hi esperarà ben bé cinc o deu minuts fins que passi. Davant del contenidor de cartró —avui està ben buit— algú hi ha deixat un munt de capses que no s’ha dignat a plegar per poder-les posar dins. Massa feina! I en un pas tancat d’accés al parc de Vallparadís des del carrer de Salmerón —fa molts mesos que està així, per raons de seguretat, diuen— és regularment travessat per persones, amb gos o sense, que hi accedeixen apartant la tanca i ignorant els riscos de què s’avisa.
Arquimedes amunt, avança una moto per la dreta, que es veu que té més pressa que la resta. Dos carrers enllà, està a punt de topar amb un vehicle que anava a girar a la dreta. Ha anat d’un pèl. Galileu avall, travessa un nen de deu o dotze anys enfilat en un patinet clàssic a tot drap pel pas zebra, sí, però sense ni mirar si baixava cap vehicle. I també ha anat d’un fil que el patinet elèctric que m’ha passat fregant amb dos joves gamarussos dalt —sense casc, sense llums, sense timbre— no m’atropellés, envestint-me per darrere, baixant com a bojos per la vorera per la qual caminava. I tot això, en només 72 hores. Les àvies dirien que no passa res més greu perquè Déu no ho vol!
Deu consideracions
1. No cal ser un talibà de les normes cíviques per veure que no anem bé. Cal flexibilitat, és clar, i tots podem haver passat un semàfor vermell de vianants quan no venia ningú. Però no parlem d’això.
2. No sé dir si aquest tipus de comportament és propi d’un 5%, d’un 10% o d’un 25% dels ciutadans, ni si és pitjor a Sabadell que a Terrassa. Però segur que és molt més que a països del nord, i òbviament que a Suïssa, on tothom fa cas de les normes.
3. És cert que en alguns casos la senyalització és insuficient, confusa i contradictòria.
4. En cap cas, però, és un problema d’educació. Les escoles ja fan la seva feina, i tots els qui transgredeixen les normes les coneixen bé i saben que se les passen pel clatell.
5. No sé si es resoldria posant un policia a cada cantonada, però no m’agradaria viure en una ciutat ocupada per forces de seguretat.
6. Tampoc no sé si una actitud crítica i activa per part de la resta de ciutadans davant d’aquests comportaments faria cap efecte. El cas és que, en general, es té por a les reaccions airades dels incívics.
7. En el pla teòric, més que d’indisciplina, potser caldria parlar de manca de sentit de pertinença i vincle solidari amb la resta de la “tribu”.
8. El que és segur és que són aquestes transgressions menudes les que alimenten una percepció de desgavell, d’inseguretat i d’abandonament.
9. Que ningú no em surti amb allò que som mediterranis, perquè molts infractors ni en són.
I 10. Sapiguem que vivim a la selva, tinguem consciència dels riscs de sortir al carrer i, sobretot, prenguem molta paciència.
