Marc Grau i Grau, president de Justícia i Pau Terrassa
Encara que pugui semblar sorprenent, fa anys que disposar d’un habitatge (digne) és un dret. Així ho estableixen la Declaració Universal dels Drets Humans (article 25), el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (article 11), la Constitució espanyola (article 47) o l’Estatut d’Autonomia (article 26).
Però com deia el nostre estimat Josep Maria Terricabras, que tinguem dret a una cosa vol dir que algú altre té l’obligació de facilitar l’ús d’aquell dret. Si tenim el dret a votar, “algú” ha de tenir l’obligació i la capacitat de facilitar el nostre vot. Amb l’accés a un habitatge (digne) hauria de passar quelcom similar. Som conscients que això no passa, tot i que hi ha esforços i iniciatives importants a diferents nivells.
Un pot estar temptat a argumentar que si l’habitatge és un dret, l’administració ens hauria de facilitar habitatge a tots. No és ben bé així. L’Estatut d’Autonomia, per exemple, és clar en aquest aspecte: “Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret”. Per tant, els esforços s’han de centrar en qui realment ho necessita. Que hi hagi persones sense recursos que no disposin d’un habitatge (digne) és un drama per a qui ho pateix, però també per a la societat que no hi fa gran cosa per posar-hi remei.
Els ajuntaments, com a últim nervi, tenen moltes eines per ser aquell “algú” que faciliti el dret a l’habitatge. Entre d’altres, poden cedir terrenys de propietat municipal per a la construcció d’habitatge social, poden fomentar projectes de cooperatives d’habitatge, fer col·laboracions publicoprivades, i poden construir directament tal com l’Ajuntament de Terrassa ha anat fent al llarg dels anys amb la Societat municipal d’habitatge de Terrassa. S’ha de valorar la feina feta. Des de la modèlica promoció al barri de Torre-sana, no ens consta, però, cap més promoció construïda directament. Seria bo, a causa de la situació actual, que l’ajuntament continués treballant fort per aprofitar totes les capacitats i eines de les quals disposa per oferir als ciutadans amb més necessitat un habitatge digne.
En definitiva, l’habitatge digne no és un luxe, sinó un dret bàsic reconegut. Per tant, les administracions no poden perdre de vista que són les responsables de garantir-lo, sigui de manera independent o col·laborativa. Elles són aquell ‘algú’ que faciliten l’ús del dret. Són les que el fan viu.
