Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Més de 800 conferències arreu de moltes places i contrades. Sempre explico a la gent que m’escolta la importància de poder-nos adaptar a l’entorn.
Crec de manera efusiva que la millor competència que podem educar, promoure, potenciar i estimular en els nostres fills i alumnes és la capacitat d’adaptació. Tinc una filla de 24 anys extraordinària. Tinc un fill de 21 anys excepcional. Van ser educats més o menys de la mateixa manera. Des dels mateixos valors, des de les mateixes creences i des del mateix amor i convicció. La diferència estava en el fet que ells no eren, ni són ben bé iguals.
La meva filla des de fa uns mesos viu a Malta, hi treballa i estudia. El meu fill ja fa dos anys que s’ha muntat la seva vida una mica lluny d’on va néixer, només a 29.000 quilòmetres (Austràlia). Com a pare els trobo a faltar, molt; però em sento feliçment orgullós, conjuntament amb la seva mare, d’haver fet la feina que ens tocava. Són independents, autònoms, es busquen la vida de manera excepcional. S’han sabut adaptar a totes les circumstàncies que han hagut d’afrontar. El petit va marxar amb 18 anys i certament estàvem una mica espantats del pas que ell sol havia escollit, era molt jove. Doncs ara, 28 mesos després, tinc la convicció que tots els “no” que va rebre i totes les limitacions que li vàrem posar li han servit per ser una persona molt madura i capaç de sortir-se’n de tot el que la vida li pugui portar. La meva filla gran és una turbulència constant. Viu les coses amb una intensitat desbocada i la seva capacitat d’esforç és admirable. No té por a res, fins i tot ha fet un curs de submarinisme.
Els fills són la nostra responsabilitat quan prenem la decisió de portar-los al món, però no som propietaris de les seves vides ni de les seves voluntats. La nostra feina com a pares és preparar-los perquè puguin viure amb tota la seva grandesa la vida que ells triïn. No podem educar-los des de l’egoisme de la nostra expectativa, de la nostra visió i cal oferir-los un marc de referència ple d’amor, confiança i estimulació.
Hi ha pares que no deixen que els seus fills juguin al tobogan del parc, que no vagin d’excursió ni que facin res més enllà del seu estricte control (sobreprotecció) i es pensen que d’aquesta manera poden assegurar la felicitat i el benestar dels seus fills. Pobres ignorants. Els seus fills necessiten oportunitats per poder créixer i moltes d’elles es troben molt lluny dels seus pares, a milers de quilòmetres.
El nostre estat, Espanya, i el nostre país, Catalunya, no cuida els seus joves ni el seu talent. Els meus fills han hagut de marxar, com la majoria dels seus amics, per gaudir d’unes condicions de vida millors que les que tenien aquí. Amb estudis, amb actitud, però sense oportunitats. El meu fill petit de vegades em comenta que no creu que es quedi per sempre a Austràlia, però que el que té molt clar és que mai tornarà a viure ni a Catalunya ni molt menys a Espanya. “Pare, el món és molt gran”, diu.
La meva filla sí que tornarà, però tampoc s’aferra al fet d’arrelar-se. Cal ser feliç allà on toqui i allà on valorin, si s’escau, els seus estudis de periodisme i la seva desbordant personalitat.
Els meus fills han marxat i cada dia del món penso en ells i cada dos faig dues videotrucades. Els veig molt feliços, forts, preparats i això em fa feliç. Saber que tots els esforços han valgut la pena no té preu.
Llàstima que en aquestes contrades no s’adonin de tot el que s’estan perdent.