Salvador Cardús i Ros
Qui fa Terrassa? O qui la desfà? I qui hi passa sense deixar-hi petjada? Tots una mica, probablement. Però els qui dissabte passat van rebre els Terrassenc de l’Any 2024, a fe de déu que són dels qui la fan molt millor del que és.
Una ciutat té tantes facetes que, òbviament, són molts ciutadans i organitzacions que fan la ciutat, cadascú amb les seves capacitats, talents i ideals. És veritat que, amb una gran deformació, sovint atribuïm als poders públics tota la responsabilitat de què és i cap on va un país, o una ciutat. També hi ha qui, des de determinades ideologies, bé d’esquerres estatalistes, bé de dretes il·liberals, encara voldrien que tot funcionés més sota el control públic. I ho defensen al marge de cap evidència de millora dels serveis públics ni de més eficiència, ni de més estalvi. Són gent de principis…
Però hi ha dies en què es fa evident que la part més significativa de la vida local és feta, en tots els terrenys, gràcies a una tenaç iniciativa personal, a un colossal compromís cívic, a una magnànima generositat nascuda de la voluntat de servei orientada cap als marges de la societat, allà on els poders públics, ni volent-ho, no hi arribarien mai. I no hi arribarien perquè són espais que es queden fora del control directe de l’administració. I un d’aquests dies va ser el del lliurament dels reconeixements d’enguany dels Terrassencs de l’Any.
Només cal veure’n els mèrits. La brillant i precisa descripció que en va fer Josep Villagrasa, deixava sense alè. És possible, en una sola vida —i encara amb un notable horitzó al davant—, haver fet una contribució tan enorme al benestar de la ciutat, i just allà on són els replecs més ocults i més necessitats? És possible ser capaç d’aplegar —i liderar— al teu voltant tantes complicitats, col·laboradors, il·lusions, energies, projectes innovadors, com han dut a terme Jordi Fàbregas, Marta Puig o Toni Villar?
Tot això, per cert, amb recursos escassos. No estem parlant d’uns Bill Gates terrassencs que, mentre fan vacances, destinen part de la seva fortuna personal a pagar bones obres, no. Parlem de gent que el que hi destinen són hores i hores de treball, a més d’hores i hores de no dormir. Hi destinen hores de vida personal i familiar. Sovint, hi destinen la seva pròpia salut. I parlem de gent que s’han de basquejar a trobar recursos, tan difícils d’obtenir quan es tracta d’objectius tan lloables com difícils de convertir en una notícia a major glòria de qui els aporta.
Són coses de mal comptar, ja ho sé. Però quina part de la ciutat és feta per totes aquestes iniciatives personals que llavors es converteixen en associacions, fundacions, agrupacions, entitats, clubs i empreses? Quin és el valor de tantes reunions, converses, gestions, projectes, telefonades, correus… que mai no constarà en cap estat de comptes, en cap pressupost, en cap balanç de resultats? I com mesurar la transcendència de la xarxa de relacions i interaccions que neix d’aquesta obsessió pel servei als altres a l’hora de vertebrar una ciutat, de crear els vincles que la deixen ben travada? O, dit en sentit contrari, ens podem imaginar una Terrassa sense tot allò que viu al marge de l’interès mercantil o de la iniciativa pública?
Qui fa Terrassa, doncs? Tothom, sí. Però uns més que d’altres.
