Ander Zurimendi
Mires els adolescents i van monocromàtics amb xandall negre. Mires els adults pel carrer i no es treuen el plumífer negre (o blau fosc). Per què hem abandonat les coloraines?
M’alço i surto a fer cafè. Allà, amuntegats a la porta, trobo els nois i nois de l’institut Montserrat Roig. Tots vestits de negre. O potser un duo-cromàtic: blanc i negre.
El cafè de mig matí l’acostumo a fer en alguna cafeteria del carrer Font Vella: miro i només trobo jubilats i gent gran coberta amb jaqueta negra. En aquest segon cas, també hi ha variació: en comptes del blanc juvenil, poden abandonar el negre per vestir amb un altre color fosc (preferentment el blau o el verd).
I em dic: ostres, jo també he anat perdent la roba de coloraines! No és pas dolent vestir de negre, però fa un matí amb sol d’hivern (alegra, però no escalfa gaire) i necessito fotre’m un color viu.
Així que surto a fer una passejada per botigues del centre. Objectiu? Un jersei groc. Una dotzena de botigues després, trobo un jersei groc i un altre de taronja. Són pràcticament les úniques peces acolorides de tota la ruta. I, per descomptat, és un groc matisat. O sigui: no és d’una intensitat llampant.
I em demano: com és possible que sigui tan difícil comprar un jersei groc? Potser penseu que és una exageració: només heu de parar atenció.
Encara dubteu que sigui veritat? Doblo l’aposta: no només hi ha hagut un gir estètic en els colors de la vestimenta, sinó que és un gir estructural en els colors que fem servir a les nostres formes de consum.
Fixeu-vos en els cotxes: fa quants anys fa que no en veieu un de color groc? Abans eren de coloraines, i ara cap no se surt de l’esquema gris-negre-blau fosc-verd fosc…
Així que ara toca demanar-mos el motiu d’aquest canvi cromàtic estructural.
Deu ser perquè el negre aprima? Així m’ho va apuntar Isaac Albert, fa un temps, veient-me escandalitzat per la sobrietat de les jaquetes. Es veu que resta volum al cos. Però un altre dia, comentant-ho amb l’estilista Marta Pontnou, ho rebatia: “Això és mentida. És un convencionalisme. Cada color és cada color. Em fot molt més totes les històries que ens han fotut al cap. Ets la mateixa persona grassa o prima vestida de negre, però com que ens han fotut aquesta pressió estètica… El negre sembla que t’aprima perquè no t’hi veus. És un convencionalisme que hem de començar a desmuntar”.
Deu ser perquè són afrancesats? Em penso que el cantautor Miquel Pujadó és el darrer afrancesat de Terrassa.
A més a més, la societat terrassenca teniu una especial aversió a la France, fins i tot amb un carrer “dels gavatxons” de regust despectiu.
Deu ser perquè són anarquistes? Potser alguns amics llibertaris del Kasalet i la CGT encara van de negre per simbolisme polític. No soc llibertari, però m’agrada la seva cultura: la connexió amb la natura, el nudisme, l’escola moderna, el suport mutu… Però anar de negre? No viuria en un “black bloc” estètic.
Deu ser perquè estem tristos? “Crec que els colors, de vegades, estan associats a una fase vital”, em diu la meva amiga de Gasteiz Rebeka. És cert. I no vull caure en el pensament màgic, l’optimisme patològic i el “wishful thinking”.
De fet, necessitem tant la tristor com l’alegria. La Rebeka segueix: “Pel que veig al meu ‘insti’, entre els 12 i els 18 anys, alguns nois tenen una època fosca, i aquestes dessuadores negres, monocromàtiques, aquestes caputxes… Són part del procés”.
És cert. I nosaltres a la “ikastola” semblàvem tots que en comptes d’entrar a classe anàvem als Pirineus: pantalons de pedaços, botes de muntanya, motxilla esportiva, Buff al coll, samarretes tèrmiques estridents… La moda “borroka” de la meva adolescència.
Ara vivim en l’època del “Men in Black”. Uniformitzats pel negre. Potser aquesta és la clau: Ander, tu també has anat uniformat. Senzillament, en aquesta ocasió no t’agrada la línia majoritària.
