Ramon Bosch
Diuen els qui entren i surten de l’Ajuntament i en coneixen els passadissos que comença a ser escandalosa l’assiduïtat amb què el nostre alcalde fa i desfà la seva agenda.
Com que aquesta, diguem-ne, situació ja fa temps que dura, els curiosos del tema han pogut establir uns patrons de comportament que es reprodueixen en les esmentades cancel·lacions. Posem per cas que hi ha una colla de ciutadans indignats per la situació del trànsit en els seus carrers que decideixen tallar la circulació de vehicles un divendres al vespre, l’alcalde aquell cap de setmana cancel·la la seva participació en la graduació d’alumnes de la UPC i en el cross infantil.
Aquesta setmana es va conèixer un informe demolidor sobre els resultats de la gestió de Taigua, dijous l’alcalde va cancel·lar la seva reunió amb la consellera d’Economia i Finances de la Generalitat. Cito només els esdeveniments i les cancel·lacions de les dues últimes setmanes, però em diuen que, si ens fixéssim en el darrer any, es podrien fer unes gràfiques ben curioses. Tant de bo trobem un periodista o un mitjà de comunicació amb voluntat de servei que es dediqui a construir aquestes gràfiques i així es pugui veure confirmada o desmentida aquesta hipòtesi i es pugui demostrar, una vegada més, que en aquesta vida no hi ha res més pràctic que una bona teoria.
I, parlant de teories, és important no confondre una bona teoria amb un mal prejudici ideològic com li va passar a l’alcalde en l’abordament de la municipalització de l’aigua a Terrassa. En aquella ocasió, Ballart va patir un empatx ideològic d’una simplicitat que feia entendrir. En resum, el que venien a dir ell i els apòstols de la remunicipalització de què es va envoltar és que la gestió directa d’un servei sempre n’abarateix els costos perquè no hi ha la repercussió del benefici empresarial que sempre busca un privat. Fer-te el menjar a casa sempre surt més barat que anar a la fonda, aquest vindria a ser el seu poderós argument. I això sovint no és així ni en el cas de la fonda. La gestió directa dels serveis no sempre n’abarateix els costos, hi ha components d’economia d’escala, de coneixement del sector, de propietat dels mateixos mitjans amb què s’executa el servei que sovint són més importants en el cost final del servei que no pas la gestió directa. Però, a més a més, hi ha un element del que el Xavier Marcet en diria el “management del sentit comú”, sobretot en l’administració de la cosa pública, que diu que quan una cosa funciona millor que no la graponegis gaire. I la gestió del servei d’abastiment d’aigua funcionava raonablement bé.
No calia ser la Mariana Mazzucato per veure que, amb aquest argumentari, la cosa, anant molt bé, acabaria malament, com demostra l’estudi que ha fet sobre la gestió de Taigua l’Observatori de Serveis Urbans que hem pogut conèixer aquesta setmana. Una de les primeres conclusions de l’estudi és que aquest any les tarifes d’aquest servei a Terrassa han augmentat un 42%, mentre que a altres ciutats espanyoles amb una població semblant a Terrassa l’augment ha estat del 21%. Però el punt més curiós que demostra l’estudi és que, malgrat aquest increment, la inversió en renovació i manteniment de les infraestructures del servei ha disminuït un 31,6% respecte de quan la gestió era privada. Aquesta manca d’inversió ha repercutit en una pèrdua de qualitat del servei, que era una de les grans banderes que alçaven els defensors de la remunicipalització: millorarem la qualitat del servei i de l’aigua! Doncs es veu que no! Per acabar-ho d’adobar, s’ha produït un fenomen que molta gent ja havia advertit que es produiria, els costos de personal han augmentat un 56% des de la remunicipalització: es necessita més gent per fer la mateixa feina (la plantilla ha augmentat un 30%) i els treballadors cobren més, ja que s’han hagut d’equiparar els seus sous a l’escala retributiva municipal. La cosa faria riure si no fes plorar, si no fos que hem de pagar entre tots els prejudicis ideològics d’uns quants!
