Xavier Climent
El moviment “woke” va néixer amb una finalitat lloable: conscienciar sobre les desigualtats socials, denunciar discriminacions i promoure la inclusió.
La seva força inicial es basava a posar el focus en aquelles qüestions que la societat sovint ignorava, com el racisme, la desigualtat de gènere o la diversitat sexual. Aquesta presa de consciència, especialment entre les noves generacions, ha estat crucial per canviar actituds i aconseguir avenços importants en àmbits com els drets civils i la visibilitat de minories.
Tanmateix, amb el pas del temps, aquest moviment “woke” s’ha convertit en un concepte tan ampli que sovint es tradueix en accions simbòliques que, en lloc d’ajudar, acaben diluint-ne l’essència. Això és especialment evident quan governs o institucions adopten el “wokisme” com una estratègia per demostrar compromís amb la inclusió, però ho fan a través de mesures superficials que semblen més pensades per evitar crítiques que per generar un impacte real.
Un exemple recent el tenim amb “llums de color inclusives”. En el marc de la decoració de Nadal, al Raval, l’Ajuntament pretén, segons sembla, enviar un missatge d’inclusió a través d’un element tan banal com els llums. Aquest gest, tot i benintencionat, planteja preguntes: quin efecte real té sobre les minories o col·lectius vulnerables? Realment contribueix a millorar la seva situació, o simplement busca guanyar titulars fàcils i evitar acusacions de falta de sensibilitat?
Aquest cas exemplifica un dels grans problemes del “wokisme” actual: el risc que es transformi en espectacle. Quan accions que podrien tenir un impacte significatiu es redueixen a simples símbols, no només es desaprofita una oportunitat per fer un canvi real, sinó que es pot caure en el ridícul. Això desgasta el moviment i fa que algunes persones, que inicialment hi simpatitzaven, comencin a percebre’l com una moda buida i contraproduent.
A mesura que aquest tipus de mesures proliferen, el debat no hauria de centrar-se només en si són “correctes” o “incorrectes”, sinó en si tenen un impacte tangible en la societat o si són, simplement, un mecanisme per complir amb una aparença de correcció política. El cas de les llums inclusives de Barcelona és una oportunitat per reflexionar sobre com volem abordar la inclusió: amb accions simbòliques o amb canvis que marquin una diferència real.
Tot això fa que el “wokisme” pugui ser vist com una “nova religió” secular, amb les seves pròpies regles, càstigs i redempcions. Si bé no té un déu en el sentit tradicional, funciona com un sistema de creences que regula la conducta social, dicta què és moral i estableix una visió de com hauria de ser el món.
Les noves religions serien un sistema de creences, pràctiques i rituals contemporanis que han sorgit com a substituts funcionals de les religions tradicionals i actuen com a estructures de control social i normatives de conducta, a través de l’autoritat que confereixen en els seus respectius àmbits.
Així doncs, amb el “wokisme”, el perill no està en els seus objectius —la justícia social és necessària— sinó en la rigidesa amb què sovint s’apliquen les seves normes. Si es converteix en un dogma inflexible, pot alienar persones i debilitar la causa que, paradoxalment, vol defensar. Així, com en qualsevol religió, el repte és evitar que la fe cegui la raó.
