M. Carme Medina, Associació de Dones Bahá’ís de Terrassa
A Terrassa, igual que en una gran part del món, el 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones.
Data que ens recorda, tant a escala personal com institucional, el nostre deure per continuar treballant contra la violència de gènere i sobretot treballar per la prevenció d’aquestes actituds tan nocives. Des de l’any 2000, que per primera vegada es va commemora aquest dia internacional, aprovat per l’Assemblea General de l’ONU l’any anterior, han augmentat significativament arreu del món els congressos i fòrums en què professionals de tots els camps s’han reunit per lluitar contra aquest problema mundial com és la violència de gènere. Però malgrat els esforços de les diferents institucions, el repte continua sent el mateix. Quina és la millor manera de conscienciar el públic sobre l’abast i la gravetat de la violència de gènere? Com s’interromp l’espiral intergeneracional i s’impedeix que els nens i nenes que han estat víctimes d’abusos, o espectadors, es converteixin en adults que pateixen abusos o en sotmeten a d’altres?
Perquè la feina en aquest sentit sigui eficaç, cal la coparticipació d’homes i dones i la intervenció activa de tots els estaments socials. Aquesta visió requereix una àmplia gamma d’accions, des de la revaluació dels valors i les actituds fins a la definició i penalització de les conductes violentes. La presa de consciència sobre aquests delictes i les mesures per combatre’ls i prevenir-los han de ser processos simultanis. L’eliminació de la violència de gènere és una obligació i responsabilitat que ens imposa la nostra condició humana. Aquests actes de violència no són una qüestió privada, sinó que han adquirit proporcions de pandèmia mundial. Es tracta d’un mal que castiga totes les regions del món, sectors de la població mundial dels més diversos nivells econòmics i educacionals, i famílies de tota mena. Si l’educació treballa per la igualtat, tenim una de les estratègies essencials que permetrà l’establiment de models de relació d’acord amb les necessitats de l’època en què vivim. La família que creu i viu la igualtat de gènere ha de preparar els seus membres per a quan surtin a la societat. Vivim en una societat masclista. Malgrat les lleis aprovades a les societats més avançades, no és suficient, i així ens ho mostren les dades publicades, que demostren la persistència de la violència de gènere en totes les capes socials. Sobre el paper tots som iguals, fora del paper encara ens queda un llarg camí per recórrer per aconseguir-ho. La família té un paper imprescindible per accelerar el canvi i per demostrar que nous models de masculinitat són possibles. El que fa que els éssers humans siguin humans és la seva dignitat i noblesa inherents, i no depèn del gènere. Això s’aprèn i s’interioritza a les famílies en què no basen la relació en el poder, sinó en la unitat, la igualtat i el respecte mutu. Però ens trobem també amb els mitjans de comunicació i les xarxes socials que capten l’atenció d’un gran nombre de persones, de totes les edats, i que modelen els seus pensaments i conductes. Aquests mitjans haurien d’ajudar a eliminar les imatges estereotipades de les nenes i les dones, que haurien de ser presentades en condicions d’igualtat amb els homes. L’explosió de les comunicacions durant aquest segle ha donat lloc a una indústria multimilionària que glorifica la violència per mitjà del cinema, la televisió, les revistes, la música, etc.
Totes les Associacions de Dones Bahá’í estem treballant i basem les nostres activitats en un dels principis que va revelar Bahá’u’lláh (1817-92), fundador de la Fe Bahá’í, quan va proclamar la igualtat de l’home i la dona, com un dels principis fonaments de la seva Revelació. Ell va fer que la dona fos respectada, i va ordenar que totes les dones rebessin educació perquè no hi hagués diferència entre els dos sexes i perquè l’home i la dona compartissin els mateixos drets. Així, les dones podran desenvolupar la mateixa capacitat i importància que els homes a la vida social i econòmica.
’Abdu’l-Bahà, en un discurs a l’Essex Hall a Londres el 1912, va dir: “… la igualtat no és només una qüestió de justícia, sinó una condició indispensable per a l’avenç de la humanitat. El món de la humanitat és com una au amb les dues ales. Tret que totes dues ales siguin fortes i estiguin impulsades per una força comuna, l’au no es pot remuntar cap al cel. D’acord amb l’esperit d’aquesta època, les dones han d’avançar i complir la seva missió a totes les facetes de la vida, i arribar a igualar els homes. No hi ha diferència entre homes i dones. Les dones han d’estar a la mateixa altura que els homes i gaudir de tots els seus drets”.
