Nuria Garcia Samper, advocada. Observatori Drets Socials de Terrassa
La Convenció sobre els Drets de l’Infant va ser aprovada per les Nacions Unides el 20 de novembre del 1989, i aquesta setmana en commemorem els 35 anys, precisament.
L’Estat espanyol la ratifica l’any 1990 i passa a ser dret obligatori a tot l’Estat, a partir del que estableix l’article 10 de la Constitució espanyola. La Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948 ja proclamava que la infància té dret a una assistència i atenció especials. Però és en la Convenció dels Infants on es fixen tots els drets que han de garantir la dignitat de tots els infants (de 0 a 18 anys) i els deures que tenen els estats i els adults per tal de garantir aquests drets.
I vull fer esment, a tall d’exemple, en el que diu l’art. 19 de la Convenció: “1. Els estats membres han de prendre totes les mesures legislatives, administratives, socials i educatives apropiades per a protegir l’infant contra totes les formes de violència física o mental, lesions, abusos, abandonament o tracte negligent, maltractament o explotació, inclosos els abusos sexuals, físics o mentals, mentre està sota la tutela dels seus pares, tutors legals o de qualsevol altra persona que en tingui la tutela”.
I és per això que vull parlar dels infants que sense voler es veuen immersos en el remolí d’emocions i sentiments que suposen els processos de separació i divorci. Tots coneixem casos que, lluny de ser amistosos, es transformen en conflictes en què els fills acaben sent armes a usar contra l’altre, bé per gelosia, bé per venjança, bé per aconseguir un avantatge. En altres ocasions és el simple fet d’anticipar la separació temporal dels fills perquè puguin estar amb l’altre progenitor, fet que resulta inacceptable, per no parlar dels qui s’arriben a enganyar a ells mateixos creient que una separació absoluta (separació, és clar, sempre de l’altre progenitor) és la millor decisió a prendre per al benestar del menor. Casos en què un dels progenitors és capaç de destruir la figura de l’altre davant dels fills, buscant sembrar una llavor que els faci rebutjar, inclús tenir por, d’aquells que abans havien estimat. Es provoca una pèrdua, ja que desapareix de la seva vida un progenitor, uns avis, uns tiets, uns amics, etc., en què els bons records que tenien es veuen destruïts. L’interès superior de l’infant, principi del dret internacional que recull un conjunt d’accions i processos dirigits a garantir un desenvolupament integral i una vida digna per a l’infant, no només s’ha de tenir en compte en cas d’abusos o negligència. També s’encarrega d’assegurar que pugui créixer en un ambient íntegre i saludable, i viure en convivència amb ambdós progenitors de forma que el vincle entre pares i fills no només es mantingui, sinó que continuï desenvolupant-se.
L’allunyament intencionat, el constant menyscabament i l’enderroc i les runes que resulten de la despersonalització familiar afecten directament i negativa el desenvolupament emocional, social i cognitiu de la criatura, amb els problemes derivats que això comporta en molts àmbits de la seva vida present i futura.
Lamentablement, hi ha una tendència creixent que els pares, atrapats en els seus propis conflictes i frustracions durant i després de les separacions i divorcis, prioritzin les seves necessitats per sobre de les dels seus fills. Necessitats viscerals, s’entén, no basades en raons. Les de mostrar el rebuig i el menyspreu, la rancúnia i l’antipatia, amb ànim de prolongar aquestes emocions el temps que el cos demani. Obliden l’efecte que aquestes decisions tenen, ara i en el futur, sobre els infants. O les minimitzen, ancorats en fórmules d’autoengany que formen una espiral tancada.
S’han de mantenir els fills allunyats del conflicte interparental, no col·locar-los al centre. S’ha de saber reconèixer quan no s’és capaç d’escapar de la tempesta emocional, que sempre es genera, amb prou temps per pensar raonadament. S’ha de valorar demanar ajuda terapèutica perquè acompanyi durant un procés que si sempre és dur per a qualsevol persona adulta, quantes vegades pitjor ha de ser-ho per a un infant! Sempre pensem en aquest tipus d’ajuda per als menors, perquè puguin processar aquesta situació. Quasi mai pensem que s’ha de començar pels pares.
A tall d’exemple, no és anecdòtic que es trobi gairebé insuportable la idea de separar-se dels fills quan estan en companyia de l’altre progenitor, posant-se una bena als ulls per no veure que aquest sentiment i el problema que suposa és seu, i només seu, per ser superat. Per damunt de tot aquest ventall d’emocions, l’interès superior del menor reclama el manteniment del vincle amb ambdós progenitors. La relació de parella pot extingir-se, però el rol parental no ho farà. Un desig en comú que des d’aleshores ha de continuar existint és el de voler el millor per als fills, i quin desig aquest! No és poca cosa. Aprofitem-lo perquè assenyali la direcció correcta: el benestar i la felicitat dels que més poden patir.
Un divorci no ha d’implicar un estat permanent de conflicte. Una separació no s’ha de voler convertir —mai ho farà, de fet, a pesar de les aparences— en un joc de suma zero en què un guanya i l’altre, per necessitat, perd. No hi ha excuses, així que deixem d’utilitzar-les, i cuidem i protegim els drets dels nostres infants, sempre!
