Joan Tamayo Sala, advocat i activista pels Drets Humans
L’obra teatral “Incendis” del dramaturg Líban-canadenc Wajdi Mouawad, arriba a Terrassa, a Amics de les Arts, de la mà de l’elogiable director Antoni Garrich i del no menys esplèndid grup de teatre de l’entitat.
Wajdi Mouawad, fill de refugiats cristiano-maronites que van haver de fugir de l’horror de la violència al seu país, el Líban, sap transmetre molt bé, en els seus textos, el que necessita dir i denunciar. I tot expressat amb una extrema sensibilitat poètica. Així ho demostra en la seva tetralogia que s’ha fet famosa, “Le sang des promesses” (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels).
Una herència misteriosa. Una indagació intercontinental. Un laberint genealògic que només les matemàtiques poden explicar. Una cerca, un exili, una guerra que és mirall de totes les guerres. Una saga familiar de diverses generacions. Una tragèdia grega al món àrab.
I que necessària, i quant de bé ens fa, avui, veure aquesta obra, que malgrat les quasi 3 hores de durada passa lleugerament sobre les nostres consciències i emocions per intentar deixar una empremta permanent i molt necessària que ens ajudi a la reflexió i la rebel·lió individual i qui sap si col·lectiva, que potser algun dia ens ha de tornar la dignitat perduda.
Els incendis que es prenen davant la nostra mirada afecten persones, que a través d’aquest foc sanador però dolent suposen un terrible camí, que de vegades és absolutament necessari recórrer per arribar fins a un mateix. Es parla de foc, sí, però també del fet de renéixer.
El muntatge que presenta el Grup de Teatre dels Amics de les Arts aconsegueix que a dins de la sala i potser durant unes setmanes sobre el cel de Terrassa volin els ocells, tots els ocells (què hi ha més bonic que un ocell?), i que als portals de les nostres cases aparegui una pedra gravada a terra, amb una sola inscripció: “NO ODIÏS”. I per què no? I tot perquè és absolutament urgent que els ciutadans ens rebel·lem seriosament contra l’assassinat permanent de germans contra germans, de germanes contra germanes, o de fills contra fills. Prou! Prou guerres! Prou violència, prou odi!
És impossible no emocionar-se (i jo he vist gent plorar entre el públic), amb el meravellós text de l’obra i la seva poesia. I si no, ja m’ho diran quan vegin, per exemple, l’àvia de la Nawal dient-li abans de morir que estudiï, que aprengui a llegir, a pensar (el millor antídot contra l’odi, la discriminació i la violència…) o frases com aquestes: “Ara que estem tots junts, tot va millor”, “empassar-se la saliva, a vegades, és un gest valent”, “la meva dignitat és una ganyota que em va deixar la dona que em va donar la vida”, “la infantesa és com un ganivet clavat a la gola”, i així podríem continuar amb aquest text, increïble… que us hipnotitzarà ben segur.
I, de fet, el director, Antoni Garrich, ho ha aconseguit de forma extraordinària, presentant un muntatge escènic senzill i sense exhibicionismes, en què els actors i les actrius flueixen amb força i credibilitat per l’escenari per tal que el protagonisme principal sigui el text. Un text, a més, ben interpretat!
El Grup de Teatre dels Amics de les Arts és evident que no és La Perla 29, el grup dirigit per l’Oriol Broggi, que s’ha encarregat de portar a escena a Catalunya les obres de Wajdi Mouawad. Primer, perquè uns són amateurs i els altres professionals. Però sí que he de dir que el nivell que han assolit aquests actors i actrius del Grup dels Amics de les Arts, magníficament dirigits per l’Antoni Garrich, no té res a envejar al muntatge de qualsevol grup professional. I més sabent l’extraordinari esforç que han hagut de fer, ja que ells no viuen del teatre. Per tant, assagen els vespres i a les nits i els caps de setmana per poder arribar a aquest nivell de quasi perfecció. És lloable i d’agrair poder veure un espectacle així i que surti del treball seriós del tantes vegades “maltractat” o “discriminat” teatre amateur.
Per tant, enhorabona a tot el Grup de Teatre dels Amics de les Arts, que amb aquesta obra demostra una vegada més que no tenen límit a l’hora de posar el llistó ben alt, i perquè com deia el director en una entrevista en aquest diari: “Volem sacsejar consciències, fer que la gent reflexioni, que la gent es comprometi a fer un pas en la implicació social”. I jo crec que ho aconsegueixen plenament. Ara ens toca als espectadors i espectadores d’aquesta ciutat, encara “excessivament passiva”, socialment i combativament parlant, de fer un pas endavant en la lluita per la dignitat humana.
Com diu l’obra al final: “Mireu, està plovent! La pluja, no mata ningú!”.
No us perdeu aquesta lliçó d’humanitat, portada amb molta dignitat a l’escenari!
