Salvador Cardús i Ros
La riuada a l’Horta valenciana ens ha tornat a posar de cara a la nostra, la de fa seixanta-dos anys. La força dels aiguats no ha canviat gens ni mica, i allà ha deixat un rastre com el d’aquí. El que ha canviat som nosaltres.
I quan dic “nosaltres”, vull dir la societat actual: primer, el sistema polític, que ara és —poc o molt— democràtic i a qui es poden exigir responsabilitats. En segon lloc, el paper dels poders locals i regionals, que ara en tenen, de poder, i el 1962 tenien una escassa capacitat d’actuació, sense pressupostos rellevants ni competències significatives. Tercerament, les tecnologies comunicatives, que ara amb els mòbils arriben a tothom. En quart lloc, el nivell socioeconòmic del ciutadà, que ara viu en unes condicions de benestar i qualitat, de sistema educatiu, sanitari i de prestacions socials, malgrat tot, incomparables. En cinquè lloc, la capacitat de previsió dels serveis meteorològics, que ara compten amb sistemes sofisticats de satèl·lits que permeten establir models anticipats. I sisè, per no dir-ne més, uns mitjans de comunicació que ara poden informar amb més llibertat i de manera crítica.
Les magnífiques fotografies que dimecres publicava aquest Diari de la riuada del 1962 a Terrassa per comparar-les amb les del 2024 a l’Horta eren un testimoni inequívoc de la primera afirmació: la força d’un aiguat és la mateixa aquí, allà o a qualsevol altre lloc d’Europa. Només cal recordar les inundacions a Alemanya del 2021, amb 224 morts. Totes s’assemblen. També, en el pla humà, s’assembla la resposta humanitària que desvetllen les catàstrofes. Tant que lamentem l’individualisme, la insolidaritat i el desarrelament, però els desastres provoquen tot el contrari. Els psicòlegs socials, els antropòlegs i els sociòlegs ho han estudiat de fa temps, i així ho han mostrat en múltiples estudis. En temps de guerra, en situacions catastròfiques, fins i tot disminueixen els problemes de salut mental, les depressions i els suïcidis, perquè malgrat la més gran vulnerabilitat, augmenta una consciència col·lectiva que en situacions de normalitat s’afebleix.
En canvi, el que no és legítim és jutjar amb ulls d’ara, amb la sensibilitat política i ideològica d’ara, amb una mentalitat actual, fets de fa més de seixanta anys. Seria impropi d’una aproximació històrica que, en lloc de contextualitzar cada període segons les condicions objectives en què es van produir els fets, particularment una catàstrofe, se’ls descontextualitzés, a partir d’unes categories d’anàlisi que no els pertoquen. I per posar un exemple que no tingui biaixos polítics, es pot al·legar el context divers ofereixen les diferències de coneixement tècnic i científic. Abans esmentava els coneixements meteorològics, ara amb suport tecnològic molt avançat i amb experts de gran qualitat científica i capacitat previsora. Però també el coneixement de geòlegs i urbanistes amb estudis detallats sobre els riscos per males ocupacions del territori. I, òbviament, la disposició actual de regulacions legals que són resultat d’un sistema democràtic amb què no es comptava en temps de dictadura. Si n’hagués de posar un d’exemple, aquest carregat amb bala, seria el dels suposats nens perduts de la riuada del 1962, suposadament cedits a famílies d’acollida, i dels quals ni es té cap prova més enllà de sospites.
Davant dels fets passats, hom pot dedicar-se a fer judicis anacrònics i a buscar culpables, i és legítim, és clar. O hom es pot dedicar a ajudar a comprendre per què les coses eren com van ser. Però com sabem, de sempre, el judici sol dificultar la comprensió, i la comprensió fa més difícil el judici.
