Ramon Bosch
Abans que els meus pares consideressin que ja tenia prou edat per anar i venir sol dels Escolapis, vaig anar a classe a una acadèmia que hi havia més amunt de casa a Can Palet.
Era una escola mixta i entre l’alumnat femení hi havia una nena que es deia Marta, que em tenia encuriosit perquè quan resàvem el parenostre abans de començar les classes –érem en ple tardofranquisme– ella sortia de l’aula i hi tornava a entrar just acabada l’oració. Un dia li ho vaig comentar al meu pare i ell em va dir que segurament la seva família devia ser protestant, i per això tenia aquest capteniment. El meu pare va aprofitar l’anècdota per explicar-me la relació que ell havia tingut amb l’Església protestant de Terrassa, com aquesta bona gent el van salvar d’anar al front amb catorze anys i com després se’l van endur a Sète fins acabada la guerra. El meu pare va estar tota la vida molt agraït a l’Església protestant de Terrassa i en concret al pastor Samuel Vila, que és qui va fer les gestions per treure’l del “cuartelillo” on l’havien confinat i facilitar-li el passatge cap a França.
Tot això ho recordava dijous mentre veia les fotos de l’exposició que es va inaugurar amb motiu del centenari de la implantació de l’Església protestant a Terrassa. En un dels plafons hi havia una foto del cor de l’Església i entre les noies que cantaven hi vaig poder reconèixer aquella mateixa nena que sortia de classe quan resàvem. No l’havia tornat a veure des que érem infants, però els mecanismes de la memòria són tan extraordinaris, les seves connexions tan particulars, que només em va caldre una imatge petita en una foto col·lectiva per evocar tot un món, per fer-me present aquella aula i aquella nena i el seu vestit blau i la seva enorme dignitat entrant i sortint quan resàvem. Vaig comentar l’anècdota a un membre de l’equip pastoral de l’Església Unida que era a la inauguració i em va dir que ara segurament no ho farien així, que no farien que una nena sortís de l’aula mentre es resa el parenostre, però que s’havia d’entendre el moment, la persecució del protestantisme durant el franquisme i l’actitud resistencialista que va provocar aquesta persecució entre els membres d’aquesta fe.
Tornant a l’exposició que recorre aquests cent anys de presència protestant a la nostra ciutat, pensava que és una llàstima el poc coneixement que es té de la història i de l’activitat d’aquesta Església a casa nostra, com si mai haguessin aconseguit desempallegar-se de la vida catacumbal a què els va condemnar la dictadura. Crec que seria un bon propòsit per als propers cent anys que, sense abandonar la discreció que els és pròpia, fossin capaços de fer arribar el seu missatge i la seva activitat al conjunt de la nostra població. Hi ha iniciatives molt més primes de contingut que obtenen altaveus més potents.
