Joan Roma i Cunill
El 30 d’octubre del 1984, obria portes, mai tan ben dit, el Túnel del Cadí, d’una llargada de 5.026 m, el quart més llarg en l’àmbit espanyol. Acaba de complir 40 anys de vida i servei.
Una brillant obra d’enginyeria que donava resposta a una llarga demanda del territori. Quan dic territori, vull dir les comarques del pre-Pirineu i Pirineu que estaven d’esquena les unes de les altres.
Vam ser molts els qui des d’ajuntaments, Parlament de Catalunya, societat civil i entitats de tota mena reclamàvem aquesta construcció. Al final, es va fer realitat, tot i que suposava començar una mica la casa per la teulada. Primer el túnel i després la reconversió de la vella carretera C-1411 en carretera com cal i finalment en autovia fins a Berga. No és el millor exemple de planificació i programació d’un govern.
Un altre govern primer hauria planificat els canvis d’infraestructures abans d’iniciar les obres del túnel, però hi havia pressa. Pressa per invertir i tenir guanys importants en la construcció i posterior peatge, sabedors que exercirien prou pressió sobre el Govern per garantir les millores en les comunicacions per arribar al túnel.
Així va ser, però no amb el ritme ni les previsions fetes. Tot va ser molt més lent i molt més penós, amb constants daltabaixos en les inversions i obres que van durar el doble d’anys dels que s’havien previst inicialment. Tanta lentitud posava en perill la recuperació de la inversió feta i els guanys previstos en matèria de peatge. Per sort per a ells sempre tenien prou contactes per millorar condicions i allargar terminis de la concessió.
Dit això i aconseguides la major part de les millores a la C-1411, reconvertida en la C-16 amb format d’autovia fins a Berga, ara toca tirar endavant el que queda fins a arribar al túnel. Ens consta que per a l’any vinent està prevista l’adjudicació d’un nou tram entre Berga i Cercs amb quatre carrils. A partir d’aquí, els anys següents veurem un altre tipus de desdoblament, anomenat sistema New Jersey, de tres carrils amb un de reversible per poder convertir en via doble quan convingui cap amunt o cap avall. Si tot va segons les previsions, podríem tenir l’obra acabada cap al 2030.
Tot i que l’ideal hauria estat que les obres haguessin anat a càrrec del Govern, és cert que un import com aquest era de difícil encaix en uns pressupostos de la Generalitat molt escassos. Era lògic decantar-se pel finançament privat. I la realitat és que deixar de ser un cul-de-sac ha comportat notables millores a la banda del Berguedà i encara més a la banda de la Cerdanya-Alt Urgell-Andorra. Trencar l’aïllament d’uns i altres ha de ser sempre missió dels governs i el cas és que ens ha canviat la vida a tots plegats.
Com a via europea E-9, encara li queda molt camí per recórrer, però el Túnel del Pimorent és una realitat, i a poc a poc algun dia veurem la interconnexió total, completa i en plena activitat. Mirant enrere, podem dir que els esforços dedicats, els debats i les exigències emprades han valgut la pena. N’ha complert 40, per molts anys!
