Salvador Cardús i Ros
Guanyar el combat de la penetració cultural i comercial del Halloween que ha expulsat Tots Sants –de la Castanyada al Dia de difunts– del nostre paisatge festiu és una tasca inútil.
Doncs bé, aquest és –ho adverteixo– un article inútil. La meva reflexió no tindrà cap mena de conseqüència ni pràctica, ni en les consciències de la majoria. És un article, per dir-ho així, per a convençuts. En primer lloc, òbviament, perquè el 99% dels que els agrada disfressar-se de zombis no el llegiran. Però, sobretot, perquè la cultura populista –o el populisme cultural– té el suport d’allò que en diem el mercat, que també se sap disfressar de festa. Un mercat que, amb la disfressa, emmascara el seu caràcter invasor, com aquestes espècies que colonitzen plantes i animals autòctons fins a fer-los desaparèixer.
La diferència del mercat amb les espècies invasores és que actualment ja hi ha una notable i admirable sensibilitat per al conservacionisme naturalista. I per això tenim grans i petites organitzacions que es dediquen a estudiar i denunciar aquestes invasions, i a demanar que les administracions hi intervinguin amb programes destinats a controlar i eliminar l’invasor. Fins i tot en el camp de la llengua, tot i que amb resultats pobres, anem prenent consciència del procés de substitució del català per la llengua colonitzadora. Les resistències són escasses, la submissió és enorme, però, sovint des de la impotència, si més no, en tenim consciència.
En canvi, res no atura el populisme cultural que compta amb aquest gran aliat que és el mercat, és a dir, el negoci, la pela –dit en català antic– o el “business” –dit en un anglès no menys invasor. Però qui és aquest senyor mercat del Halloween, de cara anònima i disfressa de festa? Si tingués els mitjans, a fe de déu que em dedicaria a fer-ne una radiografia precisa. Quina quantitat de diners mou el Halloween? Qui se’n beneficia? Els comerços? Les agències de publicitat? Les empreses que es dediquen a vendre i muntar la festa? Les administracions, el govern de les quals es vol congraciar amb el futur elector? La indústria audiovisual –televisió, cinema– i les xarxes que ens han colonitzat mentalment, fent normal veure gent disposada a estendre la cercavila d’horrors i monstruositats del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges a tot l’any, a tot arreu, a totes les edats?
Sí que hi ha petites mostres de resistència. Primer, en la intimitat de la llar, amb tots aquells que se senten més còmodes fent una Castanyada domèstica amb moniatos i panellets a casa. No fan soroll, i no sabem si són més o menys que els del Halloween. Segon, organitzacions com La Xemeneia que, com aquell poble gal de l’Astèrix i l’Obèlix, surt a la plaça pública en un gest gairebé heroic per defensar la cultura popular i no la populista. I ja que vivim uns temps tan atents a la inclusivitat, em pregunto què passa als barris i amb les cultures dels nous terrassencs en què el Halloween no entra ni amb calçador. Això sembla que no importa ningú.
Torno a la dimensió que més m’interessa i preocupa de la qüestió: la del populisme cultural. Sabem que vivim uns temps de populisme polític que afebleix el sistema democràtic que necessita un mínim de racionalitat política. Però quina és la conseqüència de viure, també, uns temps de populisme cultural? Què afebleix aquesta submissió a un mercat global, assetjador i violentador de les cultures populars locals? Com és que totes les resistències educatives en contra del patriarcat o el capitalisme salvatge no tenen continuïtat a l’hora de combatre el populisme cultural?
I, sobretot, com és que de Halloween, el que més agrada, és disfressar-se de mort? Com és que quan la mort real s’amaga o es viu tan dramàticament, sense saber-la domesticar –és a dir, fer-la familiar–, ens delim per la fantasia de la mort fictícia? Què ens passa, culturalment, que agrada tant l’horror de la mort de mentida?
