Opinió

La crisi de l’habitatge (2)

Antonio Machado

Els fons voltor controlen més de 115.000 habitatges en règim de lloguer, dels 2,4 milions d’habitatges que hi ha per llogar a Espanya. El 95,6% està en mans de particulars i petites societats.

El fet que els grans tenidors solament controlin el 4,4% del mercat no evita que ells controlin els preus perquè solen tenir edificis sencers en barris cotitzats a l’alça, i això permet marcar la pauta en aquestes zones i per efecte dominó contaminen la resta del mercat.

El que és realment vergonyós és que aquests fons actuïn a pler a Espanya, mentre que a França, al Regne Unit i a Bèlgica tenen prohibit comprar habitatges. L’habitatge és un dret indiscutible, i la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, no pot limitar la seva acció de govern demanant als amos que siguin solidaris, ni Pedro Sánchez voler tapar la boca als manifestants traient-se de la màniga 200 milions d’euros per donar ajuda als joves per al lloguer, mentre continua venent armes i municions a mig món, sobretot als sionistes israelites.

La globalització del capital és el resultat de la mateixa evolució del sistema capitalista en la seva fase de concentració i és la màxima expressió d’enriquiment sense cap activitat econòmica productiva. És un marc financer complex que permet el blanqueig de capitals de procedència múltiple en què l’ètica es perd en la nebulosa de l’enginyeria financera. És el resultat de l’anarquia del capital, en què no existeixen fronteres ni límits ètics. El fons mundial BlackRock és avui el fons d’inversió més gran del món i té nou bilions de dòlars en actius, equivalent a set vegades el PIB espanyol, el 10% del PIB mundial, el doble que el banc més gran del món. Si BlackRock fos un país, seria la tercera potència mundial, després dels Estats Units i la Xina. Aquesta capacitat econòmica tan “brutal” li permet incidir activament en polítiques que modelin les economies en el seu benefici, la qual cosa impedeix que el bé comú sigui tingut en compte. Per això països com França prohibeixen que els fons voltor puguin operar-hi.

Espanya s’ha convertit en el “bordell financer/delictiu” del món. Els nostres governants només miren els seus interessos, tant polítics com personals. Deixen les portes obertes a aquests monstres de l’economia mundial, i els venen els béns més preuats per a l’interès comú, com és l’habitatge. Vivim sobre una bombolla social, en què ens diuen que Espanya és l’Estat de la UE en què hi ha més creixement, al voltant del 2,7%. A costa de tenir el 13,7% dels treballadors per sota del llindar de la pobresa, que afecta el 26,5% del conjunt de la població. El 2023 hi va haver 26.659 desnonaments, la majoria per impagament del lloguer.

És insostenible que Espanya tingui 351.389 pisos turístics repartits per tot el país, mentre hi ha un dèficit d’habitatge de 600.000. Aquesta contradicció s’ha consolidat per obrir les portes als fons voltor. L’efecte que produeix en la societat civil és un desplaçament de persones cap a la perifèria de les capitals, la qual cosa també genera una alça en els preus del lloguer. No sols cal construir habitatges socials urgentment, sinó que cal legislar per frenar aquesta inèrcia que només serveix perquè els rics siguin més rics, i la resta de la població més pobra. La fiscalitat d’aquesta activitat especulativa és molt baixa, mentre que el resultat negatiu en les economies familiars és molt alt.

Només haurien de donar-se llicències d’habitatge per a arrendament turístic quan el municipi en què s’emplaci no tingui dèficit d’habitatge social i es trobi en un edifici que íntegrament estigui destinat a la mateixa activitat turística o formi part d’una comunitat de propietaris de segona residència. En el cas de zones d’interès turístic tot l’any, el sector beneficiari del turisme (hotels, restaurants, locals d’oci, etc.) vetllarà perquè hi hagi residències destinades als treballadors que necessitin i que tinguin la seva residència habitual a més de 100 km de distància del seu lloc de treball.

El 88% dels jubilats a Espanya són propietaris de l’habitatge en què resideixen. Més de 5 milions de pensionistes cobren menys de 1.000 euros mensuals. Els ingressos mínims necessaris per cobrir les despeses bàsiques són de 1.345 euros/mes. La banca conscient d’aquest desfasament proposa la hipoteca inversa al pensionista, que és donar un valor a l’habitatge i a partir d’aquest valor ofereix una aportació mensual al pensionista, tenint en compte l’esperança de vida, i com a garantia el banc emet una garantia hipotecària a favor seu quan el pensionista mori.

Les hipoteques inverses tenen un efecte regressiu indirecte en el mercat de l’habitatge, perquè roben als hereus de pensionista, en el seu dret d’hereus, i de nou passen a necessitar un altre habitatge. És la perversitat d’aquest sistema capitalista. Per això el discurs que les pensions no són sostenibles i que les quanties vagin perdent poder adquisitiu només persegueix deixar el pensionista sense el seu patrimoni perquè es vegi destinat a cedir-lo al mateix capital financer.

El camí hauria de ser declarar l’habitatge un dret humà universal, plasmar-lo en la Constitució espanyola, i establir dos marcs fiscals, un tou per a les inversions en habitatges socials i un altre molt més exigent per a les que es considerin d’alt estànding.

Els salaris i el preu del lloguer haurien de tenir una relació percentual que no fos superior al 30% del salari. I el referent hauria de ser el salari mitjà de cada municipi/districte. En el cas d’habitatges per a la venda, que el referent sigui el valor cadastral.

És inadmissible que una habitació de 10 m² es vulgui llogar per 700 euros/mes o més. Més greu encara és que es vulgui ocupar un miniespai que no té la qualificació d’habitació, perquè hauria de tenir una finestra cap a un espai obert que no tingui menys de 10 m² el celobert. Uns altres mostren comercialment llocs com un bany com a habitació, dormint sobre la banyera, o trasters situats en soterranis. El grau d’inhumanitat que regeix en el mercat. El que és més greu és que aquests casos no siguin inspeccionats per l’administració municipal i siguin clausurats judicialment amb sanció inclosa en l’oferent.

La degeneració del concepte “habitatge” el coneixen molt bé els que van venir d’altres llocs i van viure en barraques construïdes per uns quants pals de fusta i plaques de fibrociment o xapes metàl·liques. Els que vivien en corrals que albergaven petits espais sense llum natural i sense ventilació, amb molta humitat. Tot això ho generava la situació de misèria de postguerra, però ara continuem vivint situacions semblants, però la causa no és una altra guerra, la causa és la voracitat del sistema capitalista que ens empeny a viure així, mentre la societat civil ho mira de reüll. Vivim les conseqüències d’haver perdut la nostra consciència de classe, perquè si existís a les nostres ments, no permetríem que aquestes coses passessin.

El problema és de totes aquelles famílies de la nostra generació que van viure la dictadura des de la passivitat i ara són les víctimes d’això. Però no van aprendre res perquè els seus fills segueixen el sender del feixisme de Vox, i frivolitzen davant dels altres, com si se sumessin a un projecte revolucionari. La ignorància és el pitjor de la condició humana, i aquestes generacions que surten al carrer com caçadors a veure quin “conillet” cacen per violar-ho col·lectivament. Aquests jovenets que escolten Vox perquè els diu que el feminisme va contra ells. Aquests ultracatòlics que fan una guerra dels drets dels grups vulnerables. Aquesta és l’Espanya que estem conformant. “Que Déu ens agafi confessats”, i ho dic jo que soc “ateu”.

To Top