Joan Roma i Cunill
Si analitzem els 45 anys de democràcia municipal, veurem els progressius canvis en les prioritats municipals. És lògic, només faltaria. És l’administració més propera al ciutadà i, per tant, la que millor coneix les seves necessitats.
He estat 40 d’aquests 45 anys en un ajuntament, al despatx de direcció, i si miro enrere, les prioritats anaven venint soles. Només calia estar atent i anar-les resolent: subministrament d’aigua, xarxa de clavegueram, serveis administratius, tècnics, serveis a les persones…
Arribats on som, podem assegurar que la feina feta ha estat amb nota alta a pràcticament tots els 947 municipis que té Catalunya. El mateix podem dir en l’àmbit de tot Espanya. Ara bé, com ens havia ocorregut en el passat, tot de cop, ens topem amb una necessitat urgent, general i de complicada solució: falta habitatge a preu assequible. Més concretament, habitatge de lloguer, destinat especialment a les joves generacions per tal que es puguin alliberar i fer vida independent a cost raonable. És a dir, proporcional als sous que cobren.
Si abans els ajuntaments entraven en tota mena de competències, fossin seves o no, ara toca entrar en aquesta. I fer-ho de forma ràpida, eficient i per sempre. O almenys, pensant en una molt llarga etapa, perquè les ànsies de comprar habitatge han passat per dues causes bàsiques: un canvi en les perspectives de futur i uns llocs de treball menys estables i més precaris.
Si aquesta és la urgència, queda clar que totes les administracions s’han de posar a la feina, i molt especialment els ajuntaments, que són els que millor coneixen el terreny, mai tan ben dit. Per raons dels càrrecs ostentats i pel coneixement d’un gran nombre de municipis, em decanto clarament per rehabilitar, abans que per construir. Fa pena veure multitud d’edificis, cases i habitatges buits i abandonats a gairebé tots els pobles i ciutats que conec i que visito periòdicament. Moltes d’aquestes construccions fa anys, decennis, que estan abandonades sense que res faci pensar en un canvi de situació.
Per experiència pròpia conec multitud de situacions familiars que impedeixen la venda o la compliquen enormement. Tampoc disposen de fons propis per rehabilitar-los i posar-los a la venda o en el mercat de lloguer. És així com a llocs cèntrics es poden veure cases i edificis que podrien ser rehabilitats amb el resultat de canviar l’estètica i alhora oferir desenes d’habitatges per a tots els interessats.
De fet, si mirem una mica uns quants ajuntaments, veurem que un cert nombre ja estan ficats en el tema i només esperen més ajudes de les altres administracions per poder-hi entrar amb més força. Si Diputacions, Generalitat i Govern Central es posen d’acord, podrien oferir convocatòries d’ajuts per a la compra i altres per a la rehabilitació, de manera que a pràcticament tots els municipis hi hauria moviments en la bona direcció.
Torno a recordar que Catalunya té 418.612 habitatges buits. És una xifra enorme que respon a l’existència de pisos i cases buides i abandonades arreu del país. Doncs bé, amb els deguts ajuts, tots els ajuntaments es poden convertir en promotors i posar-se a la feina per disposar d’habitatges en propietat, per destinar a lloguer assequible. És una de les noves prioritats que han de tenir tots i cadascun dels ajuntaments catalans. I vist com estan les coses, el mateix cal dir en l’àmbit de tot Espanya.
