Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Fa més de vint anys que treballo situacions de suïcidi juvenil i, certament, no sabria dir-vos quines són totes les variables que intervenen en una situació tan caòtica i dolorosa com llevar-se la vida a la curta edat d’entre els 14 i els 20 anys.
És un drama relativament nou i segurament es troba vinculat a un nivell d’expectatives desmesurat respecte d’un món que situa la rellevància pública i tenir per sobre del treball interior, de sentir-se bé amb un mateix. Estem davant de la primera causa de mort dels adolescents, ni el càncer ni els accidents de trànsit estant per sobre d’aquest índex, i segons un estudi empíric de Save the Children, el 2% dels joves van tenir pensaments suïcides l’any passat. I el que és pitjor: en el grup entre 13 i 16 anys, el percentatge es triplica. Aquests dies també ens hem assabentat que un jove de només 14 anys es va enamorar de la seva estimada virtual, creada amb intel·ligència artificial (robot Chatbot) a partir d’un personatge de Joc de Trons. “Si us plau, fes-ho, el meu dolç rei”, va respondre ella a un comentari del jove. L’adolescent va entendre que la casa comuna on es podrien trobar era la mort. Va ser l’última conversa del noi amb algú que no existia. El noi va agafar la pistola del seu padrastre i es va suïcidar al bany.
D’altra banda, no fa pas gaire en una de les meves formacions a docents vaig preguntar quina raó tindria la humanitat per no confiar en un robot per poder exercir de professors en la transmissió dels coneixements i la resposta unànime va ser: “El treball individualitzat, divers i emocional”. Vaig donar la resposta com a molt correcta perquè si alguna cosa hem de tenir clara és que allò que ens distancia de les màquines és la competència humana, la que ens permet aportar el saber des d’una perspectiva particular i emocionalment estable. El ChatGPT és probable que tingui un domini del contingut molt elevat, però mai podrà tenir la sensibilitat i l’adequació a la situació concreta que la vida ens presenta i a la vivència particular d’una persona. La intel·ligència artificial identifica la mort com “un procés natural pel qual un organisme deixa de viure. En termes biològics, implica el cessament de les funcions vitals, com ara la respiració i l’activitat del cor. Des d’un enfocament filosòfic i cultural, la mort té múltiples significats i connotacions, i pot generar reflexions sobre la vida, l’existència i el que hi pot haver després. Les diferents cultures tenen diverses creences i rituals relacionats amb la mort, cosa que la converteix en un tema profundament significatiu en l’experiència humana”.
Jo també penso que la definició és molt fidel al que realment és la mort en si mateixa, però convindreu amb mi que llegint aquest fragment tampoc sembla que sigui res que s’hagi d’evitar ni que porti alguna emoció negativa a qui decideix experimentar-la voluntàriament. Una proposta objectiva, freda i poc sensible davant de com vivim els éssers humans la mort i les seves conseqüències. És un procés banalitzat, la mort és deixar de viure, sense més ni més.
El nostre adolescent va fer de la virtualitat la seva realitat i aquest és un altre perill que hem de combatre controlant les noves tecnologies. La realitat i allò que passa a les pantalles no és el mateix. Vaig tenir un noi a la consulta que estava convençut que saltar d’un primer pis i fer una tombarella ràpida no era perillós perquè en el “Fortnite” això es fa i no passa res, va costar convèncer-lo que no ho provés.
Per acabar, només us diré que el suïcidi juvenil no és un trastorn mental, és una conducta deguda al dolor, a la desesperança i a la desconnexió del món i que les tres coses les podem evitar.
Treballem per això.
