Josep Puy
El proppassat divendres 18 d’octubre acomiadàvem Josep Mula, el nostre gran amic i estimat professor de l’època de batxillerat. Tenia 84 anys. En els darrers anys ens acompanyava a la trobada anual de la nostra promoció dels Escolapis de Terrassa, juntament amb l’enyorat Lluís Paloma, i amb la curosa i eficient organització de l’estimat i gran amic Pere Lloveras. Tots tres ens han deixat en qüestió de molt poc temps. Des de fa uns mesos ens envaeix un sentiment d’orfenesa i un gran desànim. Com pot ser tanta dissort en tanta brevetat! No hi ha dret, no ens ho acabem de creure, i a més cal afegir la pèrdua del professor Lluís Alcobé que també tots tenim ben present en aquells cursos com a batxillers.
Recordem el Josep amb molta estima en els darrers anys de la nostra estada a la institució del carrer Col·legi. En aquell temps (1968, 1969, 1970…) el pare Mula era director tècnic de batxillerat. Era llicenciat en Teologia per la Universitat de Salamanca i diplomat en Psicologia. Fou també professor de l’Escola Superior de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Ens feia classe de religió i de literatura. Era enginyós, avesat a la broma, amb molt de talent i amb sortides inesperades. Sabia molt i de tot. Tal com escric a Carta de Grisos va representar: “Una injecció de modernitat i de canvi on tot semblava que es movia a càmera lenta i sota una extrema rutina”. Em venen al cap un munt de records amb el convenciment que ens va ajudar i entendre molt més del que potser imaginem.
Ens va introduir en interessants innovacions sobre tècniques d’estudi i aprenentatge i proposà al claustre docent un reguitzell d’orientacions pedagògiques sobre l’avaluació global de l’alumnat. Diversos documents recorden les seves aportacions i ens fan adonar dels veritables/llunyans orígens d’algunes “novetats” didàctiques actuals. Els seus treballs sobre qüestions pedagògiques són la prova fefaent del seu llegat com a psicòleg i orientador escolar. Quan escric aquest obituari fullejo un interessant i voluminós article publicat a “Revista de Ciencias de la Educación” (1972) titulat “Construcción de una prueba de comprensión verbal en catalán”. Document, sens dubte, revolucionari en el seu moment. De tot això i més en parlàvem a les trobades amb els exalumnes i companys i també de forma més privada en el nostre periple per diferents restaurants de Barcelona. El Josep i un servidor vàrem establir un singular/simpàtic maridatge entre gastronomia i suggeridores converses amb què quasi “tancàvem” el restaurant de torn.
Sempre m’informava, anticipadament, de quan passaria a uns dies a la capital procedent de la seva estimada Roses. Amb relativa facilitat trobàvem un forat a les nostres agendes per poder compartir una interessant xerrada amb el corresponent intercanvi de llibres i documents diversos. Per damunt de qualsevol circumstància, mai faltà el recordatori en el grup de WhatsApp sobre el proper aniversari o el sant de cadascun dels integrants. Era com un rellotge de precisió en el qual no calia dubtar sobre cap data ni cap mena d’informació que ens facilitava. Va ser una persona amb una memòria prodigiosa i de grans coneixements filosòfics i teològics. Oferia sempre interessants reflexions i acurats consells. Estava sempre molt ben documentat. El coneixement etimològic de moltes paraules li permetia mostrar la seva capacitat de crítica i discerniment de moltes qüestions dins l’àmbit pedagògic, religiós, social o polític. Els seus comentaris en llatí ens deixaven bocabadats.
S’entristia quan considerava que la seva feina a Terrassa potser no va estar mai prou valorada, àdhuc ignorada, malgrat que recordava amb simpatia un munt d’anècdotes dins la comunitat escolàpia o relacionades amb el claustre de professors i l’alumnat que trepitjà les antigues aules del centre. Reconegut o no, la seva empremta és inqüestionable i en som fidels testimonis més enllà de les adversitats i controvèrsies d’alguns moments.
Quan li vaig localitzar el llibre ─veritable peça de col·leccionista─ de Claudio Vilá Palá, “Escuelas Pias de Olot” (Salamanca, 1974), en què és citat un munt de vegades per la seva complicitat i activitats en el seu pas per a la capital de la Garrotxa, es va endur una immensa alegria dins un personal i just rescabalament. Déu-n’hi-do la feina que va fer i n’és un bon testimoni el meu gran amic i exalumne Antoni Ramoneda, olotí circumstancial, de quan el seu pare exercia de notari en aquella ciutat.
El darrer escrit que l’he llegit (2023) ha estat el seu brillant epíleg, farcit de cites, comparances i referències, que conclou la trilogia “¿Razonas, dudas, crees?”, escrita pel pedagog i gran amic seu Juan José Albericio. L’obra és un treball gegantí, del tot interessant i de llarg recorregut amb un munt de propostes, referències i interrogants dins la temàtica religiosa i metafísica. Comentar-la mereix un llarg article. L’epíleg és d’obligada lectura i ara pren el caire d’un sentit homenatge i reconeixement.
Ha estat un goig ser alumne i amic d’una persona sàvia i valenta, del tot innovadora i inquieta. Dir les coses pel seu nom acostuma a representar un elevat risc que Josep Mula va assumir al llarg de la seva vida. No ho va entendre mai d’una altra manera. L’he tractat en dues etapes llunyanes en el temps i del tot diferents. En ambdues èpoques sempre ha esdevingut com un referent marcat per la intel·ligència, el sentit crític i la bonesa. Amb el pas dels anys no s’han malmès gens l’autenticitat ni la categoria d’aquestes qualitats i això està reservat a molt poques persones. Amic Josep, no t’oblidarem mai!
