Joan Carles Folia, coach advance life
A mesura que va passant el temps, el coneixement que tenim del cervell humà és cada vegada més exhaustiu i extraordinari, i això fa que siguem capaços d’entendre quina és la seva importància en les nostres vides per poder adaptar-les a situacions que ens la facilitin o fins i tot ens acostin al benestar personal.
Tant és així, que ara sabem que el cervell també disposa d’una funció correctora de fixar-se amb rigor amb aquelles coses que pertoquen i passar per alt les que poden destorbar-nos o deixar de ser interessants.
Una prova d’això és com el cervell acostuma a processar els records. Quan amb el temps gestionem processos de recordança d’algunes de les situacions viscudes (viatges, trencadisses de parella o altres moments del passat), s’acostumen a fer filtratges o podes per intentar que allò que es recorda sigui quelcom alliberat de molèsties. Acostuma a desprendre’s de qüestions incòmodes que van passar (endarreriments, cansament o pèrdues d’equipatge) per acabar destacant/recordant el nucli del record, sempre que totes aquestes branques de detall no acabin convertint-se en el fet protagonista (la pèrdua de l’avió per anar de viatge de nuvis i no poder-lo fer seria un exemple d’aquesta última visió). Aquest mecanisme de desbrossar les situacions petites i negatives és quelcom que ens permet rebaixar pressions emocionals que podrien ser nocives per al nostre pensament.
També sabem que aquests processos mentals són molt efectius quan les situacions a les quals ens referim són d’intensitat mitjana-baixa. Davant d’esdeveniments més intensos, traumàtics o penosos, el cervell no és tan hàbil. Aquests records poden persistir en la memòria i el mecanisme, tot i que s’activa, pot no assolir l’efecte desitjat i la feina del cervell no hi pot fer res. A més, hi ha records rancuniosos, que recorden el passat pitjor de com es va viure realment i en fan una bola ben grossa, cada vegada més grossa. Com passa sovint quan una parella trenca la seva relació de mala manera. Obliden els bons moments que van passar plegats, com si no haguessin existit. La rancúnia ho aniquila tot. En aquest últim mecanisme, la feina del cervell ha d’estar orientada vers un altre procés mental que es diu oblit. Oblidar és un recurs neurològic que continua protegint-nos dels neguits i angoixes que els records ens poden generar. És desbrossar-ho tot i no només aquelles circumstàncies que enterboleixen l’objecte principal de record, “mort el gos morta la ràbia”. Hi ha persones que obliden més fàcilment que d’altres i fins i tot hi ha persones que han fet del record rancuniós una emoció gratificant, pensant que allò que va esdevenir en el passat era quelcom realment perniciós per a ells i que el futur segur que anirà a millor.
Explicant aquests models de correcció que fa el cervell de manera protectora és bo conèixer que per mantenir l’estabilitat emocional adient davant de la nostra vida passada tenim dues opcions molt clares: sanejar aquelles qüestions que embruten el record o bé treballar per oblidar-ho completament.
Hi ha persones que saben gestionar també la rancúnia, la venjança i fins i tot gaudeixen fent del record un punt d’empoderament i de superació personal. De vegades el cervell capgira situacions que semblaven destructives en palanques d’estimulació i satisfacció i l’evolució és tan considerable que haver patit es valora com la fórmula necessària per assolir l’èxit absolut.
Al cervell li és igual com és la realitat: el que li interessa és com pot utilitzar-la per a la supervivència de l’organisme i corregint el passat pot assolir que el present sigui molt més avantatjós.
