Txetxu Sanz
Llegint l’article de l’alcalde de Terrassa, se’m van anar acumulant les ganes de contestar-lo, entenent que aboca moltes opinions com si es tractessin de veritats absolutes quan, evidentment, no ho són.
En primer lloc, cal afirmar que la reestructuració del govern és fruit de la necessitat davant de la marxa d’un soci. Per tant, estem davant d’una crisi important, especialment, pels motius d’aquesta sortida i per com respon l’alcalde. Però ja en parlarem, d’aquest tema.
En segon lloc, parla de majories i del model de ciutat, i ho fa assenyalant amb un dit acusador, afirmant que qui no opina com ell no accepta com funciona la democràcia. I ho fa des d’una visió petita d’aquesta, presentant-se com a valedor de les majories i de les minories, com si fos el rei de l’acord i el consens quan, com tots sabem, les polítiques del seu ajuntament es dissenyen a cop de piulada, qui més i millor protesta s’ho emporta tot. Però perquè no m’acusin de sectari antidemòcrata per tenir la meva ideologia i formar part d’un partit, permeteu-me fer referència a la sortida d’ERC del govern.
ERC ha manifestat que la crisi de govern va ser deguda, essencialment, a la poca generositat del grup majoritari (TxT), la manca de consensos i desconfiguració de polítiques acordades pels partits que formaven aquest govern. I crec que no he posat ni una paraula no recollida a la roda de premsa d’ERC.
Per tant, l’alcalde ha escrit un article més com a partit polític que com a la institució que hauria de representar. El nostre alcalde hauria de ser una persona amb tarannà aglutinador, que des de la serenitat sàpiga buscar els acords i els consensos que la ciutat necessita.
Un tarannà que al primer mandat no observem als plens, aspres i broncs, i que ara sembla voler traslladar als mitjans de comunicació. Perquè, pel nostre alcalde, només ell coneix Terrassa, les seves necessitats i com avançar en la solució dels problemes que té una gran ciutat. Una cosa molt absolutista, no?
Només cal veure els moviments que es donen a la ciutat. Espais de participació que consideren que no són respectades les seves propostes per l’ajuntament, sindicats que qüestionen l’erràtica gestió en serveis importants, funcionaris que es queixen de la volatilitat de les decisions, i polítics que s’amaguen darrere dels tècnics per no prendre postura.
Terrassa va bé? Sens dubte, no estem davant del Titanic, però es pot dir això i alhora dir que aquestes polítiques de creuer actual ens estan fent perdre moltes oportunitats. Que un govern amb ERC era més progressista sembla evident. Que el grup majoritari té l’obligació de buscar el consens sense sotmetre els minoritaris, ni amb fets ni amb expressions desafortunades als plens. Que la responsabilitat de l’estat de les arques municipals és de Ballart és evident, però les solucions no depenen exclusivament d’estrènyer fiscalment les famílies, cal ser valent i reforçar-se des de l’acord.
Quan tant ERC i el PSC allarguen la mà al govern per arribar a acords en els temes importants de ciutat, per aprofundir en polítiques complicades com la mobilitat, les tarifes dels serveis, la neteja, l’habitatge, no es pot escopir aquestes mans. Aconseguir aquests consensos demostraria ganes de treballar i intel·ligència aplicada a la millora de la ciutat.
La crítica és inherent a l’exercici polític, independentment de la institució, organització o associació en què es formuli. La crítica forma part del lliure exercici democràtic sempre que es respectin certes normes essencials. I crec que podem coincidir que tret d’aquells que inciten l’odi i la discriminació, tret d’aquests pocs, no hi ha raó per no valorar la crítica com l’exercici de l’oposició o de qui reclama alguna cosa concreta. Igual que se suposa que el govern fa allò que pot, dit per un assessor, no es pot dir el contrari de la resta.
Moltes persones defensem Terrassa des del territori o des de sectors d’activitat cultural, esportiu, social, econòmic… Defensem Terrassa de petites visions, perquè la ciutat és polièdrica, per fer que el costat fosc de la ciutat desaparegui, buscant arribar al nostre objectiu prioritari, la ciutadania. Tots i totes aportem. Amb les nostres casuístiques, característiques, experiència.
En mans de l’alcalde hi ha aconseguir aquestes complicitats que tothom li requereix, aquesta generositat que tothom li reclama, aquest acostament al poble que ell diu abanderar, però que no es concreta en fets.
Sr. Ballart, recordeu l’acudit del kamikaze de l’autopista. Si tots li diuen que és vostè el que va en sentit contrari, pari, recapaciti i plantegi’s que potser és cert. Terrassa bé es mereix temps per cercar aliances, però no ho deixa per a demà.
