Salvador Cardús i Ros
En temps tan aspres com els que vivim, sempre malhumorats, amb mirades apocalíptiques que afegeixen llenya a les ja prou exigents condicions de vida, el Premi Europa que ha rebut Terrassa és un cop d’aire fresc.
Sí, Terrassa ha rebut enguany el Premi Europa d’una institució tan rellevant com l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Creat el 1955, s’atorga anualment a una ciutat pel seu compromís i col·laboració a promocionar els valors europeus. Hi participen els 46 estats membres del Consell d’Europa —no s’han de confondre amb els 27 de la Unió Europea—, i quan a la pàgina web del Consell hi descobreixes les moltes raons per les quals Terrassa se n’ha fet mereixedora, t’adones que tenim una ciutat més viva del que sembla, del que en sabem i del que ens imaginem. Afortunadament, més enllà i al marge del soroll polític i institucional habitual, de la batussa ideològica interessada, hi ha molta gent que treballa pel progrés social i cultural de la ciutat i per la seva prosperitat econòmica. Molta!
El Premi Europa, a part dels elements simbòlics —un trofeu, una medalla, i un diploma— atorga 20.000 € per tal que joves de la ciutat coneguin i visitin les institucions europees. I cada any se celebra un acte de lliurament del premi —com el de Terrassa d’aquest dijous passat—, en què la concurrència i importància dels participants n’il·lustra la rellevància. Hi havia parlamentaris de tot Europa, ambaixadors, cònsols, membres d’institucions europeistes catalanes i a Catalunya, i no cal dir-ho, de la Diputació i del Govern de la Generalitat. Terrassa fa anys que és a Europa, i enguany Europa ha vingut a Terrassa.
El lliurament d’aquest premi, que no hauria de passar desapercebut als terrassencs, ens hauria d’obligar a eixamplar i sobretot enlairar la mirada sobre la ciutat per no quedar atrapats només en les dificultats en què es troba. En primer lloc, perquè malgrat tot, la ciutat va endavant. Cal tenir clar que la major part d’adversitats a què s’ha d’enfrontar, i les més importants —econòmiques, migratòries, de crisi democràtica…—, són globals. Només per posar un exemple: si a Terrassa creix l’extrema dreta és perquè es tracta d’un fenomen global del qual no podem escapar. Que cal donar-hi respostes locals? I tant! Però no seria lògic ni donar-nos-en la culpa ni imaginar que la solució és a les nostres mans.
En segon lloc, cal enlairar la mirada perquè més enllà de l’acció institucional que disposa de bons altaveus per fer-se conèixer, el gruix de la vida local es produeix en un pla que té pocs recursos per fer-se visible. Parlo de la quantitat i qualitat de vida associativa, tant intensa com discreta. Penso en el treball de les organitzacions dedicades al suport dels més febles —Avan, Prodis, Fundació Educativa Terrassa…— i que és tan ingent com poc conegut. I encara més silencioses i generalment ignorades són les aportacions individuals que fan millor la ciutat: la dedicació més enllà de l’obligació dels bons mestres, dels bons metges i personal d’infermeria, dels servidors públics vocacionals…
Fa unes setmanes, l’Enquesta de Condicions de Vida, d’àmbit europeu, deia que els catalans puntuem la satisfacció amb la nostra vida amb un 7,3 sobre 10. També amb un 7,3 els de nacionalitat estrangera. I els que viuen en risc de pobresa, amb un 6,8. O els joves, un 7,6. Són valoracions altes, i a Terrassa no trobaríem dades massa diferents. Però per què la satisfacció personal és més alta del que fa pensar la nostra percepció de com de suposadament malament que va tot? Doncs precisament per aquest treball tenaç d’associacions, fundacions i de totes les persones que cada dia se sobreposen al mal humor col·lectiu, fins i tot a l’esgotament personal, i fan que, malgrat tot, ens sentim prou satisfets de la nostra vida. Com ens n’ha de fer sentir que Europa ens reconegui l’esforç i que vingui a Terrassa a dir-nos-ho.
