Joan Roma i Cunill
Les fortes sequeres dels darrers anys han posat de manifest les mancances de previsió i adequació de les necessitats dels ajuntaments en matèria de captació, emmagatzematge i distribució d’aigua potable.
Ha estat molt habitual pensar que hi havia aigua “per donar i vendre” i no calia fer grans inversions per garantir-la.
Greu error, com s’ha pogut constatar en centenars de pobles i ciutats, fins al punt d’haver de racionar i transportar aigua per abastir la població. Molts han hagut de fer obres que s’haurien d’haver fet fa deu o quinze anys, i no sempre les obres resolen el problema, perquè quan hi ha escassedat d’aigua, cal buscar noves aportacions, sigui de fonts, rius o rieres, embassaments, etc. I tot té un límit. Massa sovint es va a buscar on altres han anat abans, de manera que els aqüífers baixen de nivell i, al final, no n’hi ha per a ningú.
L’Agència Catalana de l’Aigua tampoc ha fet els deures en el moment oportú. No parlo d’ara mateix, sinó de fa molts anys, en què hauria hagut d’intervenir per posar llei i ordre a moltes de les captacions que s’han fet sense ordre ni concert. Molts pobles han agafat aigua dels veïns i altres han buscat pous on no calia. En resum, les inversions fetes, sense una planificació adequada, acaben per complicar la situació i posposar les solucions.
Si fa vint o trenta anys s’hagués promogut la constitució de mancomunitats de serveis, ara les coses serien molt diferents. En aquells temps, es permetien tota mena de solucions, moltes d’elles favorables a entitats privades. Semblava inevitable que el servei d’abastament d’aigua estigués en mans d’empreses privades, en comptes de mans municipals. Aquesta dinàmica ha canviat notablement en els darrers anys, de manera que molts ajuntaments que la tenien externalitzada l’han recuperat per gestionar-la directament.
Ara bé, Catalunya té 947 municipis, la majoria dels quals petits o molt petits (600). És impensable que cada petit ajuntament es faci càrrec d’un servei essencial com aquest. És massa complicat, costós, burocràtic i delicat per complir totes les normatives i, a més, garantir el perfecte funcionament de totes les instal·lacions cada vegada més àmplies i complexes. Si no es vol patir, la solució depèn de mancomunar el servei en l’àmbit territorial. En aquesta solució tant podem pensar a agrupar 5, 10 o 15 ajuntaments, com anar més lluny i fer-ho en l’àmbit comarcal o nacional de país.
La complexitat i l’eficàcia implica interconnectar municipis, aprofitar les captacions d’uns i altres, i, si cal, anar a buscar noves aportacions en llocs de plena garantia. No es pot estar pendent de si plou, més o menys, o de si una o dues fonts ragen com abans o han perdut cabal. La garantia ha de ser definida per diverses captacions i, en determinats casos, buscant aportacions de rius o embassaments.
I si primer s’ha de garantir aigua suficient i de qualitat, tot seguit ve el manteniment de xarxa, dipòsits i instal·lacions complementàries, i disposar d’equips preparats, formats i ben equipats per actuar en tot moment i lloc. Això, avui dia, els pobles petits no ho poden fer. Només es pot aconseguir mitjançant mancomunitats. Aquest ha de ser l’objectiu comú d’ajuntaments, en col·laboració amb la Generalitat. I com més aviat es faci, millor per a tots.
