Txetxu Sanz
Moltes vegades hem sentit allò que es vota el partit menys dolent o que cada cop tenim pitjors polítics.
Últimament, estan molt de moda els vetos, i ara els vetos creuats. Se sent parlar de polarització, boicot o ús
partidista de les institucions, les “fakes” i el fang. Mentides, enganys, canvis d’opinió, etiquetar-te per coincidir en la votació amb altres forces polítiques oposades a la teva ideologia…
Fruit de la crisi econòmica del 2007 va néixer un moviment més o menys espontani conegut com les places del 15M. Un dels missatges que va traslladar a la societat era la necessitat de fer un altre tipus de política, però la seva concreció amb Podem va crear un partit a la manera antiga.
La nostra democràcia es basa en partits polítics i un sistema de representació. Votem partits amb llistes tancades i les persones electes s’emporten el seu nomenament si se’n van del partit, motiu pel qual van signar un pacte antitrànsfugues sense efectes si s’incompleix, però res ha canviat.
Els electes tenen fama de cobrar molt, però no som conscients que és una dedicació de 24 hores i set dies a la setmana. Tots ens sentim legitimats a criticar-los, qüestionar-los i fins i tot ridiculitzar-los, fins i tot hi ha programes televisius que se n’han fet famosos.
Avui m’agradaria compartir algunes reflexions sobre la necessitat d’evolucionar la manera de fer política, trencar blocs i atendre l’objectiu principal, que no és altre que prioritzar la millora de la qualitat de vida de la ciutadania, alhora que em permeto alguns apunts de com millorar la imatge ètica dels partits.
Consensos. Sembla que darrerament la fragmentació de parlaments i ajuntaments ja obliga a buscar certs consensos, però, malauradament, l’ús de les majories converteix les polítiques en un corró. El nostre ajuntament n’és un exemple. L’oposició es queixa que en els casos que hi ha diàleg, el govern continua sense acceptar esmenes. Només cal llegir els motius de la marxa d’ERC. La cultura del pacte, de l’acord, hauria de formar part de la normalitat i no implicar debilitat. Les esmenes han de cercar millorar les propostes inicials, no canviar-les.
I cal cercar acords amplis per als grans temes. Per exemple, si volem fer un bon pla de mobilitat, no es pot entendre sense el compromís no només del govern sinó també d’una part important de l’oposició. Es pot llegir en clau municipal, nacional o estatal.
Ètica. Moltes institucions ja comencen a reglamentar comportaments ètics, però n’assenyalem alguns que per evidents sembla urgent la seva implementació: sous múltiples del salari mínim i estipulats per un altre organisme, comptes institucionals en xarxes socials alienes a les personals, eliminació de sous vitalicis, llei contra les portes giratòries, cotització de tots els ingressos renunciant a dietes que puguin arribar a suposar segons sous, limitació de mandats a vuit anys…
Política. A la necessitat de cercar consensos cal afegir la necessitat de consolidar polítiques públiques. Hi ha àmbits que haurien de ser obligats, com educació, plans estratègics, processos participatius, salut… El treball conjunt de govern i oposició ha de ser per millorar les polítiques i no el canvi a cada nou govern. Necessitem avançar de manera permanent. Per això aposto per la proactivitat, la visió de polítiques polièdriques, transversals…
Participació ciutadana. Com un govern pot parlar de participació ciutadana si no la fomenta, si no destina recursos econòmics a la seva implementació al territori. Ja fa molts anys que alguns ajuntaments van decidir estipular, de manera prèvia, que polítiques o inversions necessàriament havien de passar per processos de participació. Parlar per xarxes socials no és fer-hi participació, obrir processos i modificar les propostes presentades de manera unilateral no és participació. Crear Observatoris i no acceptar les propostes sense raonar el rebuig no és participació.
Des de les administracions cal donar respostes a tot allò que no va bé, més en una societat tan canviant com l’actual. Per tant, cal canviar les maneres de fer política.
Sempre tindrem talibans de l’opinió que critiquen, fins i tot amb menyspreu, tot el que es fa, fins i tot governs que fa anys que ja no existeixen. Com amb les alineacions de la selecció de futbol, sempre tindrem qui rebutja amb vehemència les decisions del seleccionador. Però la política és la construcció positiva de projectes de futur, la solució de problemes, l’equilibri entre les posicions més extremes.
Només es pot ser vehement amb aquells extremismes que no treballen per aquest objectiu, sinó que busquen la confrontació permanent, inciten l’odi o la segregació per motius ideològics, econòmics o racials.
