Ramon Bosch
Aquesta coneguda sentència del “Faust” de Goethe, que posa l’èmfasi en la capacitat de l’art per transcendir el temps i crear allò que perdura més enllà de les circumstàncies materials o temporals, sembla que a l’Ajuntament de Terrassa no li fa ni fred ni calor.
Som la ciutat dels festivals, que és l’exaltació de l’efímer, però no som capaços de crear espais de consolidació i de pervivència de l’art que han fet els nostres conciutadans.
Es podrà dir que aquesta no és una característica només de la nostra ciutat sinó del nostre temps, però en pocs llocs es materialitza d’una manera tan descarnada com a Terrassa perquè poques ciutats tenen el patrimoni cultural que té Terrassa i encara a menys llocs aquest patrimoni propi és castigat amb la indiferència institucional amb què és castigat a la nostra ciutat.
Tot això ve a tomb de la manifestació que van haver de fer els nostres artistes per reclamar un museu d’art local: els artistes, amb un marc penjat al coll, van anar des del Vapor Ros, que proposen com a nova seu del museu, fins al Raval de Montserrat, on van llegir un manifest sense que ningú de l’Ajuntament es donés mínimament per al·ludit. Naturalment, si el manifest hagués parlat dels infants de Palestina o de les dones del Sàhara, hauria sortit mig consistori en comandita a donar suport als manifestants, perquè el que importa és la contingència, però quan algú parla amb amor i en clau de futur per a la ciutat, la resposta d’aquest Ajuntament és perfectament descriptible.
La demanda d’un museu d’art local ha estat una constant a la vida cultural de la ciutat des de finals del segle passat, quan es va fer evident que, especialment, la Casa Alegre no oferia les condicions per allotjar les col·leccions públiques que ja hi havia en aquells moments ni podia fer front als increments de patrimoni que es podien produir. Al “Llibre Blanc de la Cultura” a Terrassa també es reivindicava i es feia incidència en l’oportunitat que suposava en aquell moment, 2015, “avançar cap a la formació de la gran col·lecció d’art terrassenc a partir de la confluència dels fons públics i els de la Fundació Antiga Caixa Terrassa”. Naturalment, res d’això no va passar i les col·leccions locals dormen encara la incòmoda son dels justos, la qual cosa ha fet que hàgim perdut un munt d’oportunitats en clau de donacions, qui tindrà la voluntat de fer una aportació artística al bé comú si té la certesa que acabarà acumulant pols en un magatzem?
No sembla, però, que la situació hagi de canviar els pròxims temps. Si hom té la voluntat de llegir el pla estratègic del Museu de Terrassa publicat l’any passat, veurà que fa una proposta que diu coses com les següents: “Així, basant-se en la neuroeducació i amb una visió holística de l’ésser humà els equipaments museístics i patrimonials passaran, cadascun dedicat a una temàtica concreta, a potenciar el vessant social i de resiliència, amb un esperit comunitari, col·laboratiu, de benestar on es prioritzin els aprenentatges transversals i contextualitzats que mirin al present i al futur per assegurar, no només el gaudi de la persona usuària, sinó també l’absorció de coneixement útil i vigent”.
Vist aquest pla estratègic tan fenomenal i tan recent, em fa l’efecte que, malgrat que el que demanen els artistes terrassencs en el seu manifest és tan raonable i de tan sentit comú i malgrat que el lema que els ha unit sigui “artista, aixeca el cul de la cadira”, més val que esperin asseguts que algun responsable municipal els faci cas!
