Avís per a diabètics: aquest article és ple de sucre sentimental. Són postals d’una ciutat en què mai neva, és cert. I, tanmateix, és a la nostra mà començar a dibuixar els floc de neu.
Avui divendres canta Antònia Font a Terrassa. Va ser Eulàlia Reguant qui va dir que volia viure en una cançó permanent del grup mallorquí. Li ho compro, és clar, però quan vaig sentir-ho, vaig pensar: doncs jo viuria en un capítol permanent de “Mai neva a Ciutat”.
Va ser una sèrie rodada a Palma, emesa a la televisió illenca IB3 i que descrivia la idiosincràsia dels joves urbanites mallorquins. Justament en el primer capítol apareixia Pau Debon (cantant d’Antònia Font), a qui un vespre de festa li queia per equivocació una ampolla de Jägermeister al cap, mentre caminava en la nit palmesana. I quasi s’encetava un romanç amb la involuntària agressora (l’actriu de La Calòrica Esther López).
Cadascú té els seus vespres. Dicta’m estrelles, jo escriuré la nit, va dir Guillem d’Efak. Terrassa és caminar per la Rambla i pillar quatres “xines” de l’escocell d’un plataner per llençar-li a la finestra del teu amant, perquè es desperti entrada la matinada. Viu a un primer i li tires tres o quatre pedretes, però abans de la cinquena s’atura un cotxe de la Policia Municipal i -flipant- et preguntaq ue coi fas.
Terrassa és una matinada al Reina Victòria, mentre joves sense càrrec de consciència pugen a l’escenari de la jam-session. Un ibuprofé i a la feina. Terrassa és una “baixada de taules” per les campes de Vallparadís, el darrer vespre de Festa Major, quan ja clareja.
Però no tot passa quan cau el sol. Terrassa és esperar que les paradistes del Mercat pleguin, passades les tres del migdia, per fer l’aperitiu amb elles.
Terrassa és trobar-te les teves exs pel carrer. I al principi fa mal. I al final fa bé. I Madrid mola molt més que la ciutat que verbalitzava Isabel Díaz Ayuso. València tenia la seva pintada: “No hi havia dos amants com nosaltres”. A Terrassa en tenim una altra: “Que allò que més ens fa trempar són les paraules dites tendres”.
Terrassa és… Ingentrificable. Ni amb el Moaré. Ni amb el Manifesta. Ni amb cap de la dotzena de festivals que hem celebrat les darreres dues setmanes: Terrassa no atreu turistes. Ni surt al mapa.
“I què?”, venia a dir Marion Betriu, directora del festival TNT: “Si fóssim a Girona, ens coneixeria tothom, però seríem menys punk”.
Terrassa és endinsar-te pel carreró de Mart i sentir-te en un videoclip entre parets grafitades. També és tallar carrers: dissabte a Sant Gaietà muntarem l’escenari del casal La Tafanera, per celebrar els dos anys.
Terrassa és sortir de ruta fins a Castellar per recordar el maquis Elios. També veïns nouvinguts com l’Apolonio, l’únic terrassenc que va arribar a tenir tres noms al llarg de la vida. L’Apolonio era de la Maurina; i la Maurina és el nostre “El 47”. Encara la fan al Cinema Catalunya, cine de moda, ara amb llargues cues d’espectadors al carrer Sant Pere.
Són pinzellades personals (i cadascú té les seves). Postals d’aquesta ciutat trinxada, com tantes altres al Vallès. Visca els polígons catalans!
Però és la mirada la que fa guapa una ciutat. I ens cal entrenar la forma de mirar, ja que així sabrem detectar aquelles coses suggerents amb què topem mentre caminen pel barri.
I serà en aquell moment precís, només llavors, en què sentiràs que vius en el teu propi capítol de “Mai neva a Terrassa”.
