Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Des de fa una colla d’anys, i fins i tot un parell o tres de dècades, tenir fills s’ha convertit, a les societats occidentals, en un dilema que es planteja a les persones que estan en edat de poder fer-ho.
Quan abordem les raons per explicar la manca de natalitat tan característica de tot Occident i, particularment, de Catalunya, sovint es recorre a reduir la qüestió a un tema econòmic i, a tot estirar, a l’entrada en el món laboral de la dona. Segurament aquestes situacions deuen haver influït en la presa de decisions per encarar una qüestió que no és, o no hauria de ser, gens insignificant.
La raó econòmica és insuficient i no només perquè a les regions més pobres del món tenen —i desitgen— més fills que a les més riques, tot i que la baixada de la natalitat és mundial i afecta també l’Àfrica. Ho és perquè als països anomenats del Primer Món no hi ha una correlació clara entre tenir necessitats bàsiques resoltes i fins i tot depassades i augment de la natalitat. Així doncs, cal buscar altres raons en aquesta circumstància que pot posar en perill elements tan estructurals com la cobertura social de l’estat o el sistema de pensions. El segle XXI també ha portat un canvi de paradigma en les prioritats dels joves. Els catalans i els espanyols no només han deixat de tenir fills per la manca d’estabilitat, sinó que, ara, formar una família no és l’únic objectiu de la seva vida. La societat cada cop accepta més que posin per davant que vulguin estudiar i forjar-se una carrera professional, així com que prefereixin viatjar i veure món, viure la seva vida, abans que assentar-se i construir una família. Tot plegat, una aposta per gaudir dels anys que cadascú disposa per poder donar sortida als seus anhels i a les seves il·lusions. Ja s’han acabat les generacions en què l’objectiu de la vida era preparar-se per a una feina, i assegurar passar 40 anys a la mateixa empresa que permetés comprar un pis i consolidar una família. Els nostres joves, ajudats per les noves tecnologies, han descobert que el món és molt gran i que es poden fer moltes coses i variades i, és clar, això els allunya del compromís que suposa tenir un fill o filla. De fet, en part millor així, perquè els que treballem cada dia amb joves tenim molt clar que portar una criatura al món ha de ser una decisió molt rumiada, desitjada i contrastada. Per conduir un cotxe necessitem passar controls teòrics i pràctics, per portar una criatura al món no, i crec que és de molta més responsabilitat el segon punt que el primer. Volem i necessitem pares i mares que agafin el compromís legal, econòmic, emocional i social que suposa tenir fills. No cal que ens enganyem i fer de pares exigeix dedicació, determinació, paciència infinita, amor i sobretot molt sentit comú. Sempre explico que una cosa és ser pare i mare i l’altra és fer de pare o bé de mare i que això últim necessita un convenciment ple davant de la tria que hem decidit.
Quan a la meva consulta alguns futurs pares em pregunten si els canviarà molt la vida, la resposta és molt clara. Sí, la vida es capgirarà com un mitjó, que no vol dir que serà dolenta ni pitjor de la que tenen, ans al contrari, però hauran de canviar absolutament la perspectiva que tenien del fet de viure fins a aquell moment. Hauran de tenir un ferm compromís per la feina de fer créixer i madurar una persona i fer-ho des de la seva fortalesa i estima, amb encerts i errades, però sempre amb la mirada posada en la construcció d’una societat millor.
Us animo que ho experimenteu, és una aventura trepidant.
