Joan Roma i Cunill
Que el problema de l’habitatge ha de ser una de les prioritats principals de qualsevol govern és una evidència, vistes les necessitats, però hauríem de tenir clar quina és la situació de partida per iniciar el camí de la solució.
I aquí, tant penso en els ajuntaments com en les comunitats autònomes, com el govern central. Només amb una actuació conjunta, podrem resoldre el problema en un termini raonable de temps.
Abans de continuar, sempre és bo veure què ens diuen les xifres. Xifres extretes d’organismes de total credibilitat: Institut d’Estadística de Catalunya (IEC) o de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Mirem-les. A Catalunya, de 3.915.127 habitatges, en tenim 418.612 buits. En l’àmbit de tot Espanya, n’hi ha 3,4 milions de buits, dels quals 75.000 a la ciutat de Barcelona. Sí, sí, són xifres brutalment elevades quan en necessitem centenars de milers per cobrir les necessitats.
Així, doncs, conegudes les existències, per què no parlem més o simplement per què no posem damunt la taula una primera prioritat: recuperar, rehabilitar, posar en el mercat sinó tots almenys la major part dels habitatges buits? Segur que n’hi ha uns milers de difícil recuperació, però les xifres també ens diuen que la majoria són fàcilment habitables. Per aquí és per on hauríem de començar.
Mireu, molts caps de setmana, des de fa anys, em dedico a voltar pel país, amb visites sovintejades a les capitals de comarca. Ara mateix, podria enumerar una dotzena llarga de capitals amb multitud de cases deshabitades a totes elles. I no pensin vostès en barris perifèrics o en nuclis antics poc habitats o degradats, no, no en ple centre de la ciutat. I si no, animo a visitar i comprovar-ho a Berga, Ripoll, Vic, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Manresa, Igualada, Olot, etc. Per descomptat que en aquesta llista hi podria afegir centenars de pobles petits i mitjans que tenen una situació semblant.
Aleshores, per què no actuar primer en aquest àmbit? Per què la Generalitat i el Govern Central no es poden d’acord per dotar tots els ajuntaments de fons extraordinaris per a la compra i rehabilitació d’habitatges i cases abandonades? Aquesta via és molt més ràpida i eficient que la de noves construccions. Tots sabem que tenir solars buits destinats a habitatge suposa terminis de tres a quatre anys, com a mínim, per veure-hi edificis construïts a punt de ser habitats. Molt lent, molt.
Però és que la rehabilitació mou un munt de sectors, amb la consegüent creació de llocs de treball. I, sobretot, entra en el marc de “primer reaprofitar, abans que construir de nou”. És indignant tenir centenars de milers de pisos i cases abandonades i només pensar en noves construccions. És que els donaríem nova vida i milloraríem places i carrers de pobles i ciutats amb reformes imprescindibles, perquè, si no, estan destinades a la decrepitud i, finalment, a l’enderroc.
I ho repeteixo, la buidor no és només a pobles petits i mitjans, és que afecta les grans ciutats. Si a Barcelona manca habitatge, com podem quedar impassibles davant la xifra de 75.000 habitatges buits? Però el mateix INE (2021) ens diu que Terrassa en té un 9,5%, per davant de Barcelona, o Badalona un 8,4%, Sabadell un 6,1%, o l’Hospitalet un 7,4%. En resum, la primera i principal actuació hauria d’anar destinada a la compra i rehabilitació de cases i habitatges buits. A continuació, compra i adequació dels habitatges de la SAREB, i, finalment, obra nova, començant per solars de propietat pública per destinar a habitatge a preu assequible. Amb aquesta gradació d’actuacions es podria anar més ràpidament i més lluny que només pensar en obra nova. Les necessitats són urgents, així que comencem pel que és més ràpid de fer.
