Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
El papa Francesc ha convocat un jubileu, un any sant que començarà el 24 de desembre d’aquest any i durarà fins a finals del 2025. El jubileu és un any de gràcia, no és una festa més, un tema més per entretenir-nos.
És una gràcia que Déu ens fa, una oportunitat que ens dona, i l’hem d’aprofitar. Oportunitat de conversió personal i comunitària, una indulgència per començar de nou, com feia el poble d’Israel.
A l’Antic Testament, el jubileu era un any sabàtic en què es descansava, es posaven els esclaus en llibertat, es deixaven de treballar les terres i es restituïen les possessions que s’havien comprat: “Declarareu sant l’any que fa cinquanta, i proclameu la llibertat a tots els habitants del país. Aquest any serà l’any del jubileu… Proclamareu a la terra l’alliberament per a tots els seus habitants… Aquest any del jubileu cadascú recobrarà el patrimoni que s’havia venut… Aquell any no sembrareu ni segareu… perquè és l’any del jubileu, un any sant” (Lv 25, 8-17).
I Jesús es presenta en el Nou Testament com l’enviat de Déu que ofereix al món l’autèntic any sant que ens allibera i ens salva: “El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn a la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor… Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar” (Lc 44, 16-21).
Això, traduït i aplicat a nosaltres significa que Déu ens ofereix una gràcia especial per a la conversió, conversió personal i comunitària que ha de passar necessàriament per la conversió dels nostres cors. I també és una oportunitat nova i excepcional per revifar la nostra esperança. En convocar aquest any, el Sant Pare ha volgut unir la gràcia del jubileu a la de l’esperança.
A la Butlla de convocació del jubileu ens diu el Papa: “Spes non confundit”, “l’esperança no defrauda” (Rm 5,5). “Vivim en un món mancat d’esperança, encara que al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i expectativa del bé, fins i tot ignorant el que comportarà el demà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte”.
Sovint trobem persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat. Que el jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar les raons de la nostra esperança. Perquè l’esperança no es fonamenta en previsions de futur, en estadístiques o càlculs de probabilitat. La nostra esperança es fonamenta en l’amor que Déu ens té. Deixem-nos conduir per allò que l’apòstol Sant Pau va escriure precisament als cristians de Roma: “Justificats, aleshores, per la fe, estem en pau amb Déu, per mitjà de nostre Senyor Jesucrist. Per ell hem aconseguit, mitjançant la fe, la gràcia en què estem consolidats, i per ell ens gloriem en l’esperança de la glòria de Déu […]. I l’esperança no quedarà defraudada, perquè l’amor de Déu ha estat vessat als nostres cors per l’Esperit Sant, que ens ha estat donat” (Rm 5,1-2.5).
Preparem-nos, doncs, per viure aquesta gràcia del jubileu. I examinem el nostre cor i la nostra esperança. On tinc posada jo la meva esperança? Què és el que espero? Quina és la meva esperança?
