Ona Martínez, tinenta d’alcalde de Projecció de la Ciutat
Salvador Cardús es preguntava des de les pàgines d’aquest diari, amb un saludable escepticisme, si Terrassa necessita una marca. La resposta és un rotund sí, i intentaré explicar-ne el perquè.
El senyor Cardús formula a l’article una sèrie de preguntes i també algunes afirmacions amb les quals discrepo absolutament. Tot i això, arriba a una conclusió que compartim.
Estem a les primeres fases de la creació de la marca, parlant amb diverses entitats representatives de la ciutat (fins ara hem parlat amb Prodis, PIMEC, la Cambra, la FAVT, la Fundació Educativa Terrassa, l’ESCAC, els Minyons, l’ESEIAAT, el Diari de Terrassa, els Amics de les Arts i Joventuts Musicals…). Aquest procés consisteix a explicar-nos i escoltar abans de començar a treballar. Agraeixo l’article, ja que ens permetrà explicar-nos encara més i escoltar tothom que vulgui aportar-hi idees. Aprofito també per recordar el meu correu electrònic (ona.martinez@terrassa.cat) a qualsevol persona interessada a parlar-ne i allargo la mà al senyor Cardús per fer-ho el dia que vulgui.
Comencem per aclarir què és i què no és la marca Terrassa. Però, abans, respondré algunes de les preguntes plantejades a l’article:
Ens cal un logotip? Sí, és un complement imprescindible.
Algú sap quin és el logotip d’altres ciutats similars? Miri, els cotxes de la policia municipal, els plafons del transport públic o la senyalització dels serveis públics de qualsevol ciutat. En un segon, es pot identificar un servei municipal i recordar on es troba.
Ens cal un eslògan, del qual es faran acudits des de Sabadell en cinc segons? No és el punt més important, però és un complement necessari, igual que els acudits des de Sabadell.
És això el que afavorirà l’esperit identitari dels terrassencs? Com vostè sap millor que jo, hi ha poques coses més poderoses que un bon relat. I l’esperit identitari –o, com prefereixo dir-ho, el sentiment de pertinença– no és més que identificar-se amb un relat. En aquest cas, un que respongui la següent pregunta: què és Terrassa?
És la “ciutat sense llei” que volen imposar-nos des de fa anys? O és la ciutat dels Minyons, del hockey, del Gavatxons i de les brometes constants amb Sabadell? O és una ciutat de tradició industrial en transformació constant? Una ciutat en creixement des de fa més de cent cinquanta anys, gràcies a la indústria impulsada per una burgesia local que ens ha deixat el modernisme, la universitat i el pioner cinema amateur? Una ciutat que ha demanat mà d’obra en successives onades migratòries, que han fet créixer Terrassa amb els castells dels obrers del Camp de Tarragona, els barris construïts pels obrers del sud de l’Estat o la xarxa de suport social que van teixir les associacions de veïns i el moviment sindical? Terrassa és només això? O també són els obrers del nord d’Àfrica i les classes treballadores expulsades per l’especulació immobiliària que venen a la ciutat? Terrassa té només un relat de passat industrial o també un relat de futur, que permeti a la gent que arriba sentir-se terrassenca perquè comparteix uns valors i perquè poden implicar-se en la construcció d’aquest futur?
Construir una marca va de tot això: què pensa la gent de Terrassa quan pensa en Terrassa? I què en pensa la gent de fora?
La marca de ciutat ajuda a atreure empreses d’alt valor afegit? Sí, però no només. La ciutat s’ha de governar a dos ritmes: el del dia a dia (neteja, voreres, transport…), que ha de funcionar, i el de la mirada llarga (visió estratègica i valors), que s’ha de tenir sempre present. I aquesta ciutat fa massa anys que està centrada gairebé exclusivament en el primer. Se li acut algun consell de direcció que proposi instal·lar l’empresa a una ciutat que parli de si mateixa en termes d’alta criminalitat? O triaran la que explica el seu ecosistema innovador, amb els centres de formació professional, les universitats, els centres de recerca i el Parc Audiovisual? La que sap i explica cap on va? La que dona sentit al que és i a cadascuna de les decisions que pren?
No es tracta d’un valor únic ni de tenir un senat. Es tracta de convertir la marca en un projecte de ciutat, no d’Ajuntament. La institució pública ha d’impulsar, promoure i empènyer, convidant generosament la societat civil organitzada a formar-ne part. I dins d’aquesta societat civil hi ha un munt de persones que exerceixen el terrassenquisme, que fan d’ambaixadores informals de la ciutat a Catalunya i arreu del món. Es tracta de construir plegats les accions necessàries per treure tot el suc als potencials que tenim, per fer comunitat cada dia, i desplegar-ho al llarg del temps. La marca no és únicament un logotip o una campanya puntual, ha de ser una política estratègica a llarg termini, un gota a gota que teixeixi Terrassa i la projecti endins i enfora. Dit d’una altra manera: que ens situï al mapa de les ciutats mitjanes europees per atraure empreses d’alt valor afegit i talent, i, sobretot, que ens permeti definir un nou nosaltres compartit, donar sentit a la gent de Terrassa d’on venim, on som i cap on anem, per sentir-nos part del mateix.
En aquest moment de la creació de la marca, estem buscant una empresa competent que ens ajudi a concretar un relat compartit, dissenyar l’òrgan que governi la marca (amb la societat civil organitzada com a part fonamental) i consensuar un llistat d’accions per fer-la funcionar. Aquestes accions no recauran només en l’Ajuntament, sinó que han de ser de tota la ciutat, implicant les entitats socials, culturals, esportives o empresarials de Terrassa. Hi ha riscos? Sí, en destacaria tres: el primer, no saber aturar la tendència a convertir-nos en una ciutat dormitori, si no som capaços d’exercir i explicar la identitat pròpia de Terrassa. El segon, que tot plegat quedi en un procés institucional formal, sense resultats pràctics. El tercer, un eslògan buit de contingut. Aquests riscos els tenim detectats i és gairebé una obsessió personal evitar-los. L’èxit es veurà d’aquí a deu o vint anys si l’estratègia comunitària es manté, si ningú recorda qui va impulsar la marca perquè ja serà de la ciutat, i, sobretot, si la reacció majoritària en sentir “Terrassa” és vincular-la als mateixos valors positius.
No partim de zero, hi ha molta feina feta a Terrassa des de fa dècades i la volem treure del calaix. Hem estudiat casos d’èxit i fracassos d’arreu: Staffordshire, Barcelona, Costa Rica, Dublín, Londres, els Països Baixos, Bilbao, Filadèlfia, Reus, Salt Lake City, Sud-àfrica, Suècia, Toronto, Viladecans… Experiències properes i llunyanes, amb semblances en qüestions aparentment molt diferents.
En qualsevol cas, em sumo a la seva esperança: que la marca Terrassa sigui una política compartida, comunitària i ben avaluada, que contribueixi a la millora de la cohesió social i la prosperitat de Terrassa. Que sigui esperança davant la por que ens volen imposar. Per això ho fem.
