És el segon cop que escric un article aquesta setmana amb aquest títol. El primer va ser dimarts per resumir el monòleg “Probando voy” de l’humorista Dani Mateo de diumenge passat a la Factoria Cultural de Terrassa.
El còmic explicava amb enmig de la broma que hi ha una tendència a pensar que mai hem estat tan malament com ara. La veritat és que aquest pensament catastrofista s’ha estès i no és difícil trobar-ho a xarxes socials o mitjans de comunicació. I si es pensa fredament, potser no li falten arguments. Les guerres d’Ucraïna o Palestina, el canvi climàtic, els problemes de l’habitatge, la sequera, la inflació, la revifada de la ultradreta, els moviments migratoris, la violència masclista… Podríem tenir molts motius per creure que aquest planeta se’n va en orris. Hi ha molta gent que s’entesta a fer-nos creure que és així.
Davant d’això, Dani Mateo proposava veure la vida amb humor i optimisme. De fet, si poguéssim viatjar amb una màquina del temps fins a l’edat mitjana i ens trobéssim un egarenc vestit amb draps que només pot pensar en què menjarà aquell dia, potser pensaríem que ara no estem tan malament. Per tant, l’humorista proposava viure amb humor i treure la part positiva i còmica de tot. De fet, segons ell, el nostre rol a la vida no ens permet canviar les coses.
I és aquí on arribem a la segona part de l’article. Potser no és així com diu el còmic. Curiosament, aquests dies s’està parlant molt d’un fet que contradiu aquesta teoria. És la història de Manolo Vital, que ha estat explicada al cinema amb la pel·lícula “El 47”. Manolo Vital era un conductor d’autobús que va segrestar el bus de la línia 47 per desmuntar una mentida que l’Ajuntament s’obstinava a repetir: els autobusos no podien pujar els pendents del districte de Torre Baró. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, que les persones s’enorgulleixen de les seves arrels, d’una lluita del veïnat, de la classe treballadora que va ajudar a crear la Barcelona moderna dels anys setanta.
Aquest exemple ens porta a reflexionar què se n’ha fet, dels Manolo Vital de Terrassa. I és que a la nostra ciutat hi havia moltes persones que gràcies a la seva lluita van aconseguir millores importants per a la ciutat. No en soc expert i segurament l’historiador Manel Marquez o l’advocat Joan Tamayo podrien argumentar millor què s’ha fet d’aquesta lluita veïnal i social. Si més no, en els últims articles al Diari de Terrassa, Tamayo ha fet una crida a reprendre l’associacionisme a Terrassa com a resposta del govern municipal.
Tots sabem que des de fa uns anys aquest associacionisme s’ha difuminat. Em permetreu que us recordi alguna anècdota personal. Just quan vaig començar a fer periodisme local en un mitjà de Terrassa vaig conèixer les associacions de veïns. Parlem dels anys noranta i és cert que ja no tenien la potència reivindicativa dels setanta i vuitanta, però a mi encara m’impressionava veure parlar els líders veïnals. De caràcter fort, defensaven la seva posició en qualsevol reunió, davant d’un amfiteatre ple de persones o d’un regidor, o fins i tot davant de l’alcalde de l’època. Les seves lluites eren les petites coses que passaven als barris: una plaça insegura, un carrer sense urbanitzar, una cantonada plena de brutícia, un problema de convivència… Fos el que fos, eren capaços d’organitzar i de convocar moltes persones per exercir la pressió a l’Ajuntament i canviar les coses. Segurament, n’hi devia haver molts més, però recordo amb especial afectes les entitats de les Arenes, Ca n’Anglada Torre-sana, la Maurina, Sant Pere Nord, Can Boada…
Què ha passat amb tot això? No podem menysprear les persones que encara treballen de forma desinteressada ara per canviar els barris i la ciutat. Però tenen molts problemes per trobar suport. Ens hem convertit en una societat molt egoista i individualista. Abans, els meus amics eren la gent del barri. Quan era Festa Major, s’organitzava un sopar de germanor en què tots els veïns compartíem els àpats. Les assemblees de veïns, o reunions de la comunitat, eren tot un esdeveniment. Ara és difícil saber qui viu al teu mateix replà.
Els membres de la generació X no hem sabut heretar aquest caràcter reivindicatiu dels nostres pares. Però no està tot perdut. Els nostres fills tenen moltes coses negatives, però també moltes de positives. Són solidaris i sensibles en àmbits com el social i el mediambiental. És la generació més intel·ligent i que està més ben formada. No tot està perdut.
