Josep Gordi Serrat, doctor en Geografia
En moltes ocasions s’afirma que la conservació de la naturalesa és resultat de decisions administratives, és a dir, d’iniciatives governamentals. Per exemple, es presenta com l’inici dels processos de conservació la declaració, el 1872, de Yellowstone com el primer parc nacional dels Estats Units i del món, però s’ignora que molts indrets ja estaven protegits i, a vegades, restaven incòlumes, simplement, per què eren espais sagrats per les poblacions locals.
En aquest text presentarem un exemple del valor de l’espiritualitat en la conservació i gestió dels boscos. Es tracta d’una comunitat monacal ubicada a les muntanyes dels Apenins (Itàlia). A Camaldoli, poble muntanyós de la regió de la Toscana, Sant Romuald va crear en el segle XI l’Orde de la Camaldula, que seguia la regla de Sant Benet. Aquesta comunitat atorgava al bosc un notable paper espiritual ja que aquest sant va tenir un revelador i decisiu somni al costat d’un arbre. En aquest espai va construir-s’hi una ermita i, amb el pas dels temps, un monestir. Des de bon principi l’espai monacal es va dividir en dues zones. L’eremítica, que es va convertir en un desert verd per a l’experiència mística i, des del punt de vista ambiental, en una reserva forestal integral, ja que l’accés estava limitat als eremites i no en feien cap tipus d’aprofitament tret de recollir la llenya dels arbustos i branques seques per escalfar-se i cuinar. La resta de l’espai forestal del monestir es va convertir en una zona on sí que es podien dur a terme aprofitaments.
Comunitat de Camaldoli
Recordem que un dels principis de les comunitats benedictines o cistercenques era l’autosuficiència. Per tant, assegurar la persistència de la massa forestal era clau per al cenobi; així podien assegurar-se el forniment de fusta i llenya tots els anys, ja sigui per a ús propi o per a la venda. A les primeres constitucions de l’orde camaldulenc, del segle XIII, ja apareix el concepte de custodiar o gestionar el bosc.
Com que els boscos de la zona dels Apenins on va instal·lar-se aquesta comunitat eren, majoritàriament, fagedes i avetoses, l’avet es va convertir, pel seu desenvolupament piramidal i vertical i pel caràcter perennifoli de les fulles, en l’arbre de l’eremita i en un referent d’elevació espiritual. Cal assenyalar que la zona eremítica estava delimitada per una corona d’avets i creus amb què s’hi prohibia l’accés i es garantien el silenci i la soledat. Aquest simbolisme va fer que els monjos afavorissin aquest arbre en detriment del faig. En les esmentades constitucions del segle XIII s’estableix que els monjos havien de cuidar els avets, tant els peus joves com els grans arbres. La decisió de talar un arbre depenia del criteri d’un sol monjo, i qualsevol altra persona que entrés al bosc i tallés un arbre podia rebre l’excomunió1.
El valor econòmic dels boscos dels camaldulencs es va mantenir gràcies a la seva bona gestió. Per assegurar la persistència de la massa forestal els monjos van redactar, el 1520, l’anomenat Codi Forestal Camaldulenc, que converteix el bosc en un element clau de la vida monàstica, tant pel valor econòmic com pel simbolisme espiritual.
A partir del segle XV els troncs d’avets tingueren un gran valor per a les drassanes de les ciutats costaneres italianes, com Gènova o Venècia, i per aquest motiu el 1458 es va construir una serradora al costat del monestir que funcionava amb la força de l’aigua d’un curs fluvial. Aquesta situació no va fer canviar la silvicultura que practicaven els monjos, que es fonamentava a seguir els principis del Codi Forestal i establia que un únic germà era el responsable de decidir quins arbres es talaven. Aquest monjo també tenia l’experiència del coneixement del bosc amb el pas dels anys. Les feines manuals de talar arbres i transportar i preparar els troncs per vendre’ls les feia un grup de laics, que en els moments de més feina podien arribar al centenar. Els beneficis de la venda es destinaven al manteniment del monestir i a la millora del bosc mitjançant aclarides o noves plantacions. Cal assenyalar que la recollida de llenya per a la calefacció i la cuina de les cel·les i altres estances monacals anava a càrrec dels monjos. Aquesta pràctica permetia que la major part de la comunitat tingués un bon coneixement del bosc.
Les propietats dels camaldulencs van ser confiscades pel tot just creat regne d’Itàlia i el 1871 aquest bosc es va declarar com a no vendible i va passar a gestionar-lo el Ministeri d’Agricultura. Gràcies a la bona gestió dels monjos que va continuar l’Estat, el 1993 aquest espai va incorporar-se al nou Parco Nazionale delle Foreste Casentinesi. Si visiteu el parc, podreu conèixer l’Eremo di Camaldoli envoltat d’una gran avetosa. Per tant, espiritualitat i conservació de la natura es donen la mà a les muntanyes apeníniques.
- L’anomenat guardià dels avets havia de tenir cura que els avets no fossin ofesos ni pels homes ni les bèsties. Quan calia talar un avet, aquest guardià hi havia de ser present i vigilar l’impacte de la caiguda de l’arbre, i valorar si calia plantar nous plançons d’avets.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
