Joan Roma i Cunill
Els darrers dies, s’han publicat les dades dels rescats a la muntanya, o si voleu, al medi natural, corresponents a l’any passat (2023), amb un increment del 18% respecte de l’any anterior (2022).
Tot indica que aquest any superarem de llarg els resultats de l’any passat, en una successió que suposa haver multiplicat per 5 els que es donaven 22 anys enrere. Si l’any 2000 es van produir 234 rescats, l’any 2022 en van ser 1.221. I l’any passat van arribar als 1.443.
Perdoneu el reguitzell de xifres, però per contestar el títol de l’article convé saber de què estem parlant. Aquí em refereixo només als que du a terme el cos de Bombers, en solitari o en conjunt amb el cos dels Mossos d’Esquadra (CMA), amb participació o no d’altres entitats com la Creu Roja, ADF, policies municipals, etc. Tampoc faig referència al conjunt de rescats en general, cosa que incrementaria uns quants milers la xifra final. Penseu en platges, mar, pràctiques a l’aire, etc.
Bé, doncs, limitats en els del medi natural, el cost de cada rescat pot ser d’uns pocs centenars d’euros a milers en funció de cada operació. Permeteu-me exposar que la primera vegada que es va parlar de costos dels rescats fou l’any 2005, quan a la Llei d’acompanyament dels pressupostos 2005 es va proposar posar unes taxes que en fixessin els costos. De fet, no va ser fins a l’1 d’octubre del 2009 que es van aprovar les taxes per salvaments al medi natural. En aquella aprovació, es fixava en 30 euros/hora la feina d’un bomber, en 39 euros la d’un vehicle, i en 2.271,5 euros la d’un mitjà aeri, normalment un helicòpter. L’any 2018, es van actualitzar preus i va passar l’hora de bomber de 30 a 41 euros, la d’un vehicle de 39 a 53, i finalment la d’un helicòpter de 2.271,5, a 3.120.
A la vista d’aquests costos, podem deduir que activar un servei de rescat té grans despeses des del primer minut. No cal dir que si al final la persona o persones rescatades no paguen, els que ho acabem pagant som tots els catalans i catalanes mitjançant els nostres impostos. No s’han donat les xifres globals de costos per any, però ja us avanço que parlem de milions, de molts milions. I el cas és que des de la implantació d’aquestes taxes, el nombre de cobraments ha estat ínfim, ridícul, per no dir inexistent. Ho vaig demanar via Parlament de Catalunya, i estem parlant d’un total que no arriba a la quinzena. Sí, sí, en tots aquests anys, els expedients oberts i finalment pagats no han arribat a l’1%.
D’aquí que en algun moment hi hagués propostes de substituir taxes per sancions, però tot és complicat. Els recursos que es poden presentar allarguen tramitacions i compliquen tot l’entramat legal. Ara bé, queda clar que no podem consentir la lleugeresa en què molta gent va a la muntanya i la impunitat de creure que trucant al 112 els problemes que puguin tenir seran resolts sense cap conseqüència posterior.
L’existència dels mòbils personals actius pràcticament a tot el territori fa que moltes persones creguin que resol els problemes que puguin aparèixer sense pensar que amb mòbil o sense hi ha perills que no els salvaran les vides. Considero que ha arribat el moment en què s’acabi amb la impunitat actual i s’acordi un sistema ràpid i eficient per fer pagar el cost de les imprudències a les persones que les causen. És que no solament parlem de costos econòmics, és que en molts casos es posen en perill les persones que participen en els rescats. Pel que fa a costos, molts dels operatius superen de llarg els quinze o vint mil euros, per quan és habitual desplaçar un helicòpter dels Bombers, més un per equip mèdic, un vehicle terrestre, una o dues ambulàncies i un o dos del CME.
I és molt diferent que una persona es perdi per causes climàtiques de difícil predicció que el motiu sigui per imprudències evidents. Si algú parla amb la gent de Saldes, Vallcebre o Gósol, tots tres a la Vall del Pedraforca (Berguedà), li dirà que ja no fan cas del moviment constant de vehicles de Bombers i CME amb els corresponents helicòpters. No passa setmana que no en tinguin un o més casos. Situació semblant viuen els pobles propers a les muntanyes de Montserrat o en altres indrets molt propicis per a caminades, escalades o àrees per practicar esports aeris.
L’activació dels cobraments per vies ràpides i segures ha de servir per eliminar imprudències o reduir-les dràsticament. Al Pedra, hi volen pujar persones sense preparació, pensant que no és cap objectiu respectable. Mal equipats, mal preparats i si convé al migdia, encara que hagin anunciat possibles canvis meteorològics. Alguns altres han volgut provar sabates noves per comprovar si són adequades o no. Altres fins i tot han organitzat excursions amb joves com si anessin a berenar a la font…
També veiem enormes imprudències a l’hora d’anar a rieres i gorgs, saltant i banyant-se a qualsevol lloc i moment. O organitzant caminades, travesses o altres fórmules preveient passar la nit fent bivac sense imaginar els canvis sobtats de temps, amb tempestes, acompanyades d’aparell elèctric que motiven a cridar ajuda sense saber exactament on són. Els qui són o hem estat alcaldes tenim un llarg llistat de situacions viscudes que encara ara es repeteixen i que haurien de tenir final.
Com en tants altres temes, primer s’ha d’informar, després prevenir, mitjançant tota mena de vies, i, al final, s’ha de passar a l’acció i imposar el pagament de costos, en tots els casos en què la imprudència n’ha estat la causa. No hem de pagar entre tots les bogeries d’uns quants.