Salvador Cristau i Coll
Quantes vegades hem sentit o hem fet nostra aquesta expressió al llarg de la vida: que sigui el que Déu vulgui! Però realment hi cooperem nosaltres? Amb altres paraules: deixem que la voluntat de Déu es compleixi a la nostra vida?
Cerquem fer la seva voluntat? Adonem-nos de com és una de les peticions del Parenostre: “Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”.
Ara bé, aquesta voluntat de Déu no és una cosa abstracta, com si digués: jo ja crec, prego i vaig a missa, i per tant ja estic complint la voluntat de Déu. A la nostra vida estem constantment prenent decisions, tantes que ni ens n’adonem. N’hi ha de més importants, que canvien el curs de la nostra vida, i d’altres que potser són més banals. Des de si decideixo posposar el despertador a l’hora d’aixecar-me o no, fins quan decideixo a quina hora me’n vaig al llit, el dia és ple de decisions.
Guanyaríem molt si en les decisions transcendentals de la vida discerníssim quina és la voluntat de Déu. Però el perill de molts és deixar-se arrossegar per allò que tothom fa: si tothom es casa, jo també; si ara no està de moda casar-se, doncs jo no em caso; si ara hi ha uns estudis que estan molt de moda, decideixo estudiar això. Ara bé, i Déu, què hi pensa, què vol que faci?
Si realment ens creiem cristians i, per tant, fills de Déu, hem de confiar més en ell, i saber que allò que ell té pensat per a la nostra vida és el millor camí que podem escollir, per a nosaltres i per al bé de tota la humanitat. L’exemple a seguir són els sants, que van viure la filiació divina tal com la va viure Jesús. Fins i tot a l’hora més dura, a l’hort de Getsemaní, era fidel a la voluntat de Déu: “Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra” (Lc 22,42).
Aquesta actitud en el nostre dia a dia, de buscar sempre la voluntat de Déu en cada situació per petita que sigui, ha de ser habitual en nosaltres i en les nostres comunitats cristianes. El nostre exemple és l’estímul per a molts altres i només així podrem fer que hi hagi una veritable cultura del discerniment a l’Església i al món. No tinguem por a preguntar a Déu què vol en cada ocasió, és aquest el camí de la santedat.
Moltes vegades ens lamentem que hi ha poques vocacions a la vida sacerdotal, al diaconat permanent, a la vida consagrada, que hi ha pocs matrimonis joves… No deu ser que ens hem deixat envair per una cultura en la qual s’ha anat eliminant la presència de Déu i hem deixat de preguntar-nos sobre la vocació? Sobre el que Déu vol? És veritat que la societat no ens hi ajuda, però amb més raó ens hi hem d’esmerçar.
Que l’expressió “que sigui el que Déu vulgui”, que sovint no ens implica gens, pugui passar a ser: “Senyor, què voleu que faci ara i aquí?”. Aquest és un bon termòmetre de la nostra vida espiritual: com estic disposat a complir la voluntat de Déu?
