Joan Roma i Cunill
El mapa demogràfic, i amb ell el lingüístic, ha canviat enormement els darrers deu o quinze anys. Tinc al davant la darrera enquesta de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) corresponent a l’any 2021.
Les xifres són espectaculars respecte d’altres anteriors, i més ho seran les que estan elaborant de cara a l’any vinent.
En l’àmbit demogràfic, Espanya està a punt d’arribar als 49 milions d’habitants i Catalunya ha superat els 8 milions fa pocs mesos. Estem a punt d’empatar amb Andalusia, fins ara la CA més poblada.
En aquestes enquestes apareixen dades sobre llengües maternes i usos lingüístics que s’han de tenir molt en compte de cara a la planificació i programació d’escoles i instituts. La realitat lingüística d’avui dia no té res a veure amb la de quinze o vint anys enrere. Ho dic d’acord amb els resultats de l’enquesta, però també pel meu contacte habitual amb la immigració, com a professor voluntari de Creu Roja.
La problemàtica anterior era sobre el bon coneixement teòric i pràctic de les dues llengües oficials: català i castellà. Tot seguit, venia l’adequat encaix de l’anglès per garantir una sòlida formació en aquests tres idiomes, essencials per a la vida diària, formativa i professional. Ara, estem ja en una altra dimensió, en la qual predominen situacions noves, procedents de les constants onades d’immigrants.
Immigrants indispensables per cobrir les necessitats en tots els àmbits de la vida laboral. No ho oblidem. Més que un problema, és una solució, però que comporta canvis indispensables per poder absorbir i integrar els nouvinguts. Un dels problemes essencials és com aconseguir encaixar els nens i joves en les aules d’escoles i instituts sense produir desajustos insalvables. La solució no és fàcil, si bé es pot resoldre amb suficients recursos tècnics, humans i, lògicament, econòmics.
La complexitat prové del gran nombre d’idiomes que els nens i joves han de dominar durant la seva etapa educativa. Ja no parlem de si el nen prové d’una llar de parla catalana o castellana, sinó d’una llar que té una altra llengua o llengües. Mireu, els nens i joves d’Ucraïna són bilingües: ucraïnès i rus. Els xinesos també poden ser bilingües, perquè a la Xina hi ha multitud d’altres llengües a banda del xinès mandarí, que és l’oficial. Una cosa semblant passa amb els georgians: georgià i rus. O amb els procedents de països africans que poden tenir el wòlof, el bambara, el suahili, l’amazic, el full, etc., a més del francès, que tenen com idioma oficial. També a Llatinoamèrica tenen idiomes nadius afegits al castellà.
En resum, que un nen amb 8, 10 o 12 anys pot tenir dos idiomes materns, als quals ha d’afegir el català i castellà i tot seguit l’anglès. És a dir, ha de conviure amb 5 idiomes alhora. No és fàcil ni factible si no s’adapta tot el sistema educatiu. És cert que els nens són com esponges a l’hora d’aprendre idiomes, però tampoc hem d’exagerar. Constato, molt sovint, els enormes problemes per encaixar en el sistema educatiu per culpa de les deficiències en els idiomes essencials.
Ha d’haver-hi un increment notable de recursos a totes les escoles que acullen poblacions d’immigrants. És indispensable establir cursos immersius en català i castellà per aconseguir nivells suficients per integrar-los a classe, però no abans d’hora. Res és més frustrant per a alumnes i professors que tenir alumnes que simplement ocupen cadira, però estant en els llimbs per falta de comprensió bàsica.
A més, aquest reforç o equip lingüístic ha de ser permanent perquè nous alumnes arriben en qualsevol moment de l’any. Només quan els alumnes tenen una comprensió verbal i lectora al voltant del 80% es poden integrar a la classe que els correspon, però no abans. Si no es compleix aquest requisit, el desajust i la frustració seran norma, tant pel que fa a alumnes com als mestres. Algú s’imagina haver d’estar hores en una classe en què no s’entengui gran part del que s’hi diu? Com es pot participar sense dominar els idiomes de treball?
En fi, estem lluny de resoldre el problema. Ho dic després de comprovar nombrosos casos de fills i filles d’exalumnes meus que no saben com resoldre les carències lingüístiques. A més, en la majoria dels casos no tenen recursos per contractar professors particulars, de manera que depèn en tot i per tot dels serveis públics. Si es vol afrontar aquesta nova realitat, s’hi ha de posar els mitjans. De moment, s’han donat voltes, però sense entomar la situació de manera decidida. Li tocarà fer-ho al nou Govern, acabat de formar.
