Antonio Machado
La descentralització política i econòmica d’Espanya genera polítiques econòmiques i de drets humans contradictòries d’uns territoris a uns altres, la qual cosa incideix molt directament en la qualitat de serveis bàsics protegits per la Constitució espanyola.
Ho veiem en la diferència substancial de les polítiques fiscals als sectors més rics en detriment dels més desfavorits. Que es doni una cosa tan injusta hauria d’estar prohibit de manera automàtica per la Constitució espanyola.
Ara la dreta i els feixistes de Vox llancen el crit al cel pel concert negociat pel Govern Central i la Generalitat de Catalunya. Repassem el que està passant a altres comunitats, començant amb Madrid, en mans del PP, la seva presidenta és una caricatura de Mr. Bean en els seus millors episodis.
Fa uns anys, Isabel Díaz Ayuso va decidir que s’havia d’eliminar l’impost sobre el patrimoni. En l’àmbit nacional, dels 701 contribuents a Espanya que van declarar el 2019 una fortuna superior als 30 milions d’euros, únicament 240, el 34% del total, van pagar l’impost sobre el patrimoni. Aquests dos centenars llargs d’ultrarics van abonar aquest tribut per residir en una comunitat autònoma diferent de Madrid, l’única regió espanyola que avui dia bonifica al 100%, i per tant suspèn, l’impost que grava a les grans fortunes.
El 2022, el Govern Central va decidir aprovar una llei, de caràcter transitori, davant de la inflació que s’havia declarat per la guerra d’Ucraïna. La Llei 38/2022, del 27 de desembre, Impost temporal de Solidaritat de les Grans Fortunes. Aquesta llei és d’obligat compliment en l’àmbit estatal, per la qual cosa el Govern del PP de Madrid la va recórrer davant el Tribunal Constitucional i aquest tribunal va resoldre negativament aquest recurs.
Aquests polítics del Partit Popular són aquí perquè el capitalisme espanyol continuï fent-se cada dia més ric a costa que el poble espanyol sigui cada dia més pobre. La Comunitat de Madrid és l’exemple més gran d’aquesta gestió classista vergonyosa, no s’arruguen gens per actuar amb tanta servitud davant dels poderosos. Davant el rebuig del Tribunal Constitucional al seu recursdavant de la nova llei 38/2022 del Govern Central, ara tornen a recuperar l’Impost de Patrimoni amb una modificació destinat a les fortunes de més de 3,7 milions d’euros, per no haver d’aplicar la llei esmentada, i ho justifiquen amb aquesta recuperació sobre patrimoni, però ja estan dissenyant bonificacions fiscals perquè aquests immensament rics el que paguen d’una banda ho recuperen d’una altra. L’objectiu a més és que la llei 38/2022 la recaptació va íntegra a l’Estat i la de Patrimoni es queda a Madrid. Aquesta política de servitud classista és inadmissible socialment.
L’Impost temporal de Solidaritat de les Grans Fortunes va recaptar 623 milions d’euros a tot Espanya el 2023. El 89% de la recaptació (555 milions) es va obtenir a la Comunitat de Madrid (10.302 contribuents). A tot Espanya, 12.010 grans patrimonis, que amb prou feines representen el 0,1% dels contribuents a Espanya, van abonar per aquest impost, complementari de l’Impost sobre el Patrimoni, una quota mitjana de 52.000 euros.
Per comunitats, estan per sobre de la seva aportació poblacional a la seva aportació al total nacional del PIB, el País Basc amb una aportació poblacional del 4,65% aporta al total del PIB nacional el 5,94%, Navarra amb l’1,40% de població aporta al total del PIB l’1,69%, La Rioja amb el 0,67% de la població aporta el 0,71%, Aragó amb el 2,79% aporta al total del 3,15%, Madrid amb el 14,22% de la població aporta el 19,44% del PIB nacional, Catalunya amb el 16,41% de la població aporta el 19,01% i Balears que aporta el 2,48% de la població i el 2,51% del PIB.
Estan per sota la Comunitat Valenciana, que aporta al total de la població nacional el 10,73% i al total del PIB el 9,33%, Andalusia, la comunitat que més aporta al total nacional en població amb el 17,91%, aporta al total del PIB nacional el 13,32%, Canàries, que aporta el 4,59% de la població. Estan per sota de la seva aportació poblacional Galícia, que aporta el 5,67% de la població i el 5,24% del PIB nacional, Astúries, que aporta el 2,12% de la població l’1,94% del PIB, Cantàbria, que aporta l’1,23% de la població i l’1,15% del PIB, Castella i Lleó, que aporta el 5,00% de la població i el 4,82% del PIB, Extremadura, que aporta el 2,22% de la població i l’1,67% del PIB, Castella-la Manxa, que aporta el 4,33% de la població i el 3,50% del PIB, aporta el 3,53% al PIB nacional, i la Regió de Múrcia, que aporta el 3,21% al total nacional de població, aporta només el 2,67% al total del PIB.
El problema no és el repartiment dels pressupostos per comunitats autonòmiques, el problema són les polítiques econòmiques que es fan en cada comunitat, sobretot les que tenen majoria el PP juntament amb Vox. I també les polítiques comunitàries d’ajudes als sectors agrícoles i ramaders.
Els més rics d’Espanya s’emporten el triple d’ajudes que els més pobres. Un informe de l’OCDE reflecteix que el 20% de la població en edat de treballar amb les rendes més altes va rebre més del 30% de les transferències públiques, mentre que el 20% amb els ingressos més baixos només van anar a parar el 12%. Són dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), que només situa per darrere del nostre país Luxemburg, Grècia i Itàlia.
A Espanya continuem patint les conseqüències del domini de les classes dominants sobre el poble. Aquestes polítiques de favoritisme a les classes riques només responen al concepte servil que tenen tots i totes els “llepaculs” del PP i del PSOE que roben als pobres des de les arques públiques per donar-ho als rics. És així de senzill. Aquesta manera d’entendre la relació cap als ciutadans, amb clientelisme i vassallatge. Aquest fer des del poder en el seu nivell inicial fins a les grans esferes, en què converteixen el favor en allò que li pertany com a dret perquè el receptor es vegi obligat a tornar el favor en qualsevol altre moment. Aquesta cultura caciquil ha sobreviscut als canvis generacionals i culturals, sobretot a l’Espanya buida i profunda. Aquesta xacra és molt difícil d’erradicar.
Espanya és dels països europeus que menys redueixen la pobresa amb les ajudes socials. A Espanya no s’ajusten les prestacions socials en funció de la renda, excloent serveis públics que han de ser universals com la sanitat o l’educació. La resta de prestacions socials, “o són només per a pobres, que són poques; o quan són per a moltes persones, al final es donen també als rics”.
Gairebé el 80% dels col·legis privats reben fons públics a Espanya, segons les dades del Ministeri d’Educació, que indiquen que el nivell de concertació d’estudis ha crescut, al mateix temps que l’escola pública perd unitats, en els primers anys d’aplicació de la LOMCE (Llei de Millora de la Qualitat Educativa), que el PP va tirar endavant en solitari la legislatura passada. Aquestes polítiques estan provocant un important flux d’alumnes cap als centres concertats. El sistema públic d’ensenyament va perdre 69 centres de Primària i 80 de Secundària en només tres cursos, malgrat haver guanyat 79.623 i 31.142 alumnes, respectivament. Amortització provocada per la política del PP de reduir l’ensenyament públic als barris de forta implantació de migrants.
Les assegurances sanitàries han crescut un 17% en quatre anys, des del 2019 amb 9 milions d’assegurats i el 2023 ja hi havia 12,4 milions de pòlisses d’assegurances. És a dir, al voltant d’un 26% de la població total. El negoci de la sanitat privada creix un 53% en gairebé una dècada i ja factura 11.000 milions. Aquesta estratègia de PP+Vox+PSOE d’anar anualment deixant el sector púbic que es vagi deteriorant perquè es potenciïn els serveis bàsics en mans de societats mercantils, un altre regal més a un sector del capitalisme.
En el global de la gestió econòmica podem assegurar que la riquesa nacional no es reparteix de forma més equitativa. Els rics cada dia són més rics i els pobres, que som la majoria de la població, som més pobres.
