Carles Codina Verdaguer, professor d’Història i Geografia a l’Institut Montserrat Roig de Terrassa
L’estrena d’aquest estiu d'”Alien:Romulus”, dirigida per Fede Álvarez i amb la producció de Scott Free Productions, ha estat una bona notícia per als que som fans de la ciència-ficció i de la saga iniciada el 1979 per Ridley Scott amb “Alien, el vuitè passatger”. Deixant de banda la voluntat de continuar explotant els xenomorfs dels ous d’or dissenyats per H. R. Giger i de com la nova entrega encaixa justeta amb calçador en la cronologia de la saga, es tracta d’un bon film que fa un homenatge i pica l’ullet tant a les quatre pel·lícules originals com a les dues que Scott va dirigir reprenent la saga amb “Prometheus” (2012) i “Alien: Covenant” (2017).
S’ha rejovenit el càsting per apropar la saga a les noves generacions i s’han mantingut els suspensos, els terrors, els girs de guió i la recuperació d’algun personatge del film original per satisfer els que com jo vam gaudir amb la por provocada per un ésser pràcticament indestructible i que emergia de la foscor més recòndita, una mena de mal diabòlic absolut. A partir d’aquí podeu trobar algun espòiler…
La saga ha jugat sovint amb la idea que els xenomorfs no són controlables i que no poden ser usats com a armes biològiques per molt que s’hi entesti l’empresa que dirigeix la seva captura, la infame i tot poderosa Weyland-Yutani. A “Aliens” (1986), la segona entrega dirigida per James Cameron, apareix un dels personatges més menyspreables de la saga, el buròcrata Carter Burke interpretat per Paul Reiser, recentment recuperat magistralment a la penúltima temporada de “Stranger Things”. Aquest pretén enganyar la nova tripulació i apropiar-se d’un espècimen per “la divisió d’armes biològiques” de la companyia. Aquesta idea s’explota especialment a la quarta entrega, la injustament poc valorada incursió a la ciència-ficció del barroc Jean-Pierre Jeunet amb “Alien: Resurrection” (1997). A la nova entrega també apareix explícitament aquest tema: l’experimentació amb els diferents paràsits i xenomorfs van de la maneta de nou amb el menysteniment a la brutalitat de la natura salvatge que representen els aliens. “Alien: Romulus” torna a posar en qüestió la capacitat de la ciència i de l’ordre metodològic i asèptic de laboratori per controlar la natura demoníaca dels espècimens.
L’univers futurista que Scott va crear a finals dels setanta i principis dels vuitanta amb “Alien, el vuitè passatger” i “Blade Runner” (1982) estava minat de preocupacions pròpies de finals del segle XX que encara són vigents, com el temor a la superpoblació, el desenvolupament de la robòtica i el perill potencial de la IA, l’exploració del sistema solar a la recerca de planetes habitables i per explotar-ne els recursos minerals, i la inhabitabilitat de la Terra a causa de l’augment de la contaminació. En ambdues pel·lícules la presència de companyies multinacionals són les encarregades de la fabricació de robots. Tant la Weyland-Yutani a “Alien” com la Tyrel Corporation a “Blade Runner” són macrocomplexos empresarials que es presenten com les entitats que dirigeixen els destins ja sigui dels protagonistes, dels replicants, dels androides, dels titelles creats amb enginyeria genètica a “Blade Runner” o de tota la humanitat. En ambdós casos els robots humanoides han estat creats per a l’exploració espacial. Estan sotmesos a les directrius de la companyia i encara que aparentment segueixen les lleis de la robòtica d’Isaac Asimov, com li expressa l’androide Bishop (Lance Henriksen) a l’Ellen Ripley (Sigourney Weaver) a “Aliens”, els interessos de la companyia sempre s’imposen. A “Alien: Romulus” l’agenda oculta de la companyia se’ns mostra quan l’androide Andy actualitza la seva programació i se li canvia la prerrogativa de cuidar de Rain, la protagonista interpretada per la cada vegada més valorada Cailee Spaney, per la de protegir la investigació feta a l’estació científica per controlar els xenomorfs.
Els dos universos tenen molts punts en comú i com a bona ciència-ficció que són, comparteixen els temors del temps i de la societat de finals del segle XX davant els indicis del col·lapse de la civilització occidental. A finals dels 70 Appel i Windows encara no existien. IBM era la companyia que representava el progrés informàtic i de fet l’ordinador HAL de “2001. Odissea en l’espai” (1968) de Kubrick deu el seu nom a les lletres anteriors en l’abecedari d’IBM. La tesi de les macrocompanyies amb interessos tecnològics i militars que dicten l’agenda de la societat l’havia introduït el president Eisenhower en el seu discurs a la nació del 1961, batejant les companyies armamentístiques com el “complex militar-industrial” que calia vigilar per evitar una influència desmesurada en la política nord-americana (“hem de protegir-nos de l’adquisició d’una influència injustificada, es busqui o no es busqui, pel complex militar-industrial”).
“Alien: Romulus” s’ha estrenat quaranta-cinc anys després de l’estrena d’“Alien, el vuitè passatger”. En el nostre present la privatització de la cursa espacial és un fet on companyies com SpaceX d’Elon Musk, Virgin Galactic de Richard Branson o Blue Origin de Jeff Bezos competeixen pel domini orbital. El propietari de Tesla els porta la davantera gràcies als contractes milionaris amb la NASA per desenvolupar els coets que suposadament es faran servir per als viatges a Mart. Són conegudes i publicades les declaracions del magnat que va proposar que per alliberar l’oxigen, l’aigua i el CO2 acumulat als pols del planeta roig i terraformar-lo caldria tirar-hi alguna bomba atòmica. La fugida del milmilionari, molt ben explicada per Douglas Rushkoff a “La supervivència de los más ricos. Fantasías escapistas de los milmillonarios tecnológicos” (2023, Capitán Swing), és equiparable als somnis dels androides en xais elèctrics, parafrasejant l’obra de Philip K. Dick que va inspirar Ridley Scott per crear “Blade Runner”. Si tenim en compte que va ser Musk qui va finançar inicialment el desenvolupament del ChatGPT i que d’un dia per l’altre va comprar Twitter i la va rebatejar com a X, el multimilionari podria decidir comprar Boston Dynamics a Hyundai, l’actual propietari d’aquesta companyia puntera en robòtica, i crear l’equivalent de la Weyland-Yutani o la Tyrell Corporation. La Tesla-Dynamics tindria la tecnologia pels viatges interplanetaris, la IA i el coneixement en robòtica per la creació d’androides dedicats a l’exploració espacial i li faltaria la tecnologia terraformadora de la Weyland-Yutani per anar “Construint Móns Millors”, tot i que sempre podria llançar un parell d’ogives atòmiques…
Ens trobem en una època en què el desenvolupament tecnològic ens ha encegat. Confonem el control del món material mitjançant la física aplicada a la tecnologia amb el progrés humà. Aquest suposat progrés està explotant el planeta perquè el pensa com un recurs i no com un ésser viu que cal cuidar, respectar i fins i tot témer. I es tracta d’una cosmovisió que pretén el control de la natura sense recordar com va acabar Prometeu, encadenat i amb una àguila menjant-se-li el fetge cada dia que li creixia de nou a la nit per tornar a ser devorat, tot com a càstig per haver robat el foc als déus i haver-lo entregat a la humanitat. No ens ha de sorprendre que la renovació de la saga d’Alien que va fer Ridley Scott amb el suggerent títol de “Prometheus” el 2012 acabi amb la mort del fundador i propietari de la Weyland-Yutani, un Peter Weyland envellit interpretat per Guy Pearce que ha viatjat per l’univers per trobar l’origen de la vida i que s’hi ha deixat l’ànima en l’intent, arrossegat per un dels set pecats capitals, la supèrbia.