Salvador Cardús i Ros
Ara mateix, la immigració és un dels temes socials de més rellevància política. Als Estats Units, a Europa, a Catalunya i, és clar, a Terrassa. Per això, els mapes de representació política canvien amb el creixement dels partits que situen el debat migratori al centre del seu discurs.
També és una evidència que els cordons sanitaris que pretenen aïllar-los no han servit de res enlloc, si no produeixen l’efecte contrari. I per complicar-ho més, els prejudicis i les pors d’una part de ciutadans, o no poder-ne parlar amb claredat per no ser acusat de racista i, encara, l’absència d’una acció política que tracti la qüestió amb eficàcia i sense paternalismes fan tota la resta.
A més, la informació disponible és tan escassa i deficient que fa créixer la demagògia catastrofista, d’una banda, i, de l’altra, emmascara la realitat per dissimular-ne la gravetat. Així, d’entrada ja ens fem un gran embolic amb la mateixa noció d’immigrant. I és que en general es confon immigrant amb la condició administrativa d’estranger, és a dir, amb qui no té la nacionalitat espanyola. Però com que resulta que hi ha estrangers que es nacionalitzen espanyols –pels acords entre països, especialment de l’Amèrica Llatina, o altres raons–, llavors hi ha moltes persones que tot i haver nascut a l’estranger, compten com a espanyols. I, encara, com que la condició d’estranger la dona no haver nascut a Espanya, tots els espanyols que han immigrat a Catalunya –i que efectes de feina, d’habitatge, o de cultura i llengua, són igualment rellevants– tampoc no són comptats com a immigrants a les estadístiques.
I hi ha més raons que compliquen l’anàlisi de la realitat migratòria. Per exemple, el fet que malgrat haver nascut a Catalunya, hi ha persones –especialment criatures– que viuen en contextos socials i culturals que en podríem dir estrangers amb efectes pràctics (per exemple, escolars o sanitaris). O que hi ha molts casos d’incorporació a la societat d’arribada que fa que aquesta condició d’immigrant es dissolgui: no s’és pas, necessàriament, immigrant per sempre!
Vist tot això, voler posar números a una realitat social tan heterogènia no és fàcil. I menys amb fonts estadístiques que fan fotos fixes de realitats tan mogudes. Parlem de Terrassa, per exemple. Els que són administrativament estrangers, els no-nacionals, a 1 de gener del 2023, eren pràcticament un 14% dels censats. És la xifra a la qual fan referència els que volen minimitzar el debat. Ara bé, si hi afegim els nascuts a l’estranger, però ara nacionalitzats espanyols, que en són un 5% més, ja fan un 19%. I si hi sumem els espanyols nascuts fora de Catalunya, que en són un 15%, arribem a un 34% en total. És a dir, és més d’una tercera part dels terrassencs que consten als registres oficials, i això sense comptar ni les situacions irregulars ni les generacions posteriors, estadísticament catalans, però a vegades poc o molt tancades en guetos culturals.
Tanmateix, això vol dir que tots els nascuts fora de Catalunya són immigrants? Tampoc, perquè molts –tots en coneixem– s’han acomodat a la ciutat i hi poden estar més vinculats –també culturalment i lingüísticament– que alguns dels que hi han nascut, que també en coneixem. Així, quanta gent viu com a immigrant a Terrassa i en quin punt està en el seu procés d’acomodació a la ciutat? És difícil saber-ho. Ens falten estudis més rigorosos.
És per això que simplificar i minimitzar el problema social que es viu en una ciutat com la nostra que creix acceleradament amb població a qui, per moltes raons, li pot ser difícil identificar-se amb les seves lleis, formes de vida i aspiracions democràtiques de convivència i reconeixement dels drets fonamentals, és un greu error. Això sí que fa créixer la xenofòbia! En canvi, conèixer i dir coratjosament la veritat sobre els actuals processos migratoris hauria de ser el primer pas per resoldre les dificultats reals dels nouvinguts i de la societat que els acull.
