Avui comença la Festa Major de Sabadell, que vull aprofitar per alçar la veu amb un “unpopular opinion”: Sabadell és magnífic. Encara més: és clavat a Terrassa, la ciutat que estimo i on visc. “Fight!”
Acostumo a anar per Terrassa amb una samarreta del col·lectiu Pura Ceba, amb un garrotí estampat: “Sabadell és capital del Vallès Occidental, de les terres catalanes i del món en general”.
Podeu intuir que he rebut comentaris de tota mena, alguns de broma i d’altres més airats. Val a dir que quan treballava a Sabadell també anava amb la samarreta de la Xemeneia: “Volem canviar Sabadell per Perpinyà”.
Però m’agrada aquesta rivalitat i sovint he entrat al joc. Per burxar una mica i afegir-me a una tradició autòctona tan nostrada com criticar la ciutat veïna (i, per què no, per la necessitat humana de pertinença).
Tanmateix, no sempre és tan original i simpàtica com les samarretes dels col·lectius de foment de la idiosincràsia pròpia o activitats com el combat dialèctic entre Domènec Ferran i Jordi Serrano (organitzat pel CEHT).
Sovint trobo gent que està el dia amb “és de Sabadell, però ningú és perfecte” i intents de comentaris enginyosos similars. Mireu, sou uns pesats que caieu en un lloc comú, buit de contingut, redundant i d’un terrassenquisme xovinista i mal entès.
Però, oh! Sorpresa! Els dos anys i mig que vaig treballar a Sabadell, havia d’escoltar el mateix però a l’inrevés sobre Terrassa…
Ja sabeu, és com el cunyat que cada Sant Joan arriba al sopar i diuen per 97a vegada “jo he portat la coca” (ginyo-ginyo). Que ni un Erasmus cau tants de cops en el mateix tòpic.
Ergo: els sabadellencs i els terrassencs són tan similars que fins i tot tenen el mateix estil per criticar els altres: de vegades original i divertit, d’altres sobat i avorrit.
Arribats a aquest punt, assumeixo que hauré de demanar a l’alcalde Ballart que em posi escorta. Que La Xemeneia estarà a l’aguait per enxampar-me i llançar-me un dàcar a la cara, com a represàlia pastissera nostrada. O que al Porró deixaran de servir-me la cerveseta amb bona cara (David, si m’estàs llegint, perdona’m el sacrilegi).
Però avui que comença la Festa Major de Sabadell, toca dir que és una ciutat magnífica. Vaig ser molt feliç els tres anys que hi vaig fer feina… Al Diari de Sabadell! L’únic fet horrorós de la ciutat era haver d’arribar-hi en Renfe. I aquest calvari, sens dubte, ens uneix sota el mateix anell de Saruman.
Encara més: m’atreveixo a dir que criticar és tirar-se pedres contra la teulada, ja que ambdues són ciutats clòniques. Com dues gotes d’aigua, en els grans trets demogràfics, econòmics, socials i evolutius!
Així que posar a parir Sabadell és posar a parir Terrassa. I viceversa. A més a més, les relacions entre una ciutat i l’altra són del tot promíscues! Segons l’enquesta de mobilitat obligada del Consell Comarcal, la primera destinació de terrassencs que surten cada dia de la ciutat (per feina, estudis, etc.) és Sabadell. I molt per damunt de Barcelona.
Per bé que l’amor (ai, l’amor…) ho exemplifica encara millor: quants amics vostres estan embolicats amb algú de la ciutat veïna? Quantes parelles mixtes hi deu haver? Per favor, però si els diem “mixtes” com si estiguéssim a la Sud-àfrica de l’apartheid…
I no és pas que defensi una “Sabatassa”, la gran unió entre les dues ciutats tímidament estudiada sota el franquisme. Que cadascú faci la seva! Però seran dues ciutats que no competeixen, sinó que cooperen, les que ens portaran a un horitzó de contracultura, cohesió social, protecció de l’entorn natural i barris que deixin de ser dormitoris.
Però és més fàcil quedar-se en un cert xovinisme. Contra Sabadell vivíem millor.
