Carles Codina Verdaguer, president de Gymnas(IHUM). Associació Institut d’Humanitats
El traspassat Nuccio Ordine, humanista italià reconegut a Catalunya per la tasca divulgativa que n’ha anat fent l’editorial Quaderns Crema, ja comentava en el seu llibre “La utilitat de l’inútil” la necessitat de les humanitats perquè són “sabers que són fins per si mateixos” i que “poden exercir un paper fonamental en el conreu de l’esperit”.
Les humanitats enteses com el conjunt de les disciplines que històricament han estudiat el desenvolupament cultural de la humanitat han estat des de l’antiguitat grecollatina la base dels sistemes educatius occidentals. Als “gymnasium” grecollatins es formaven els ciutadans joves mitjançant l’esport, l’estudi de la filosofia, la moral i l’ètica, i aquests centres exercien una educació que tenia en compte la perspectiva integral de l’ésser humà. Durant gran part de l’edat mitjana, la formació estava estructurada en el que es coneix com el “trivium” i el “quadrivium”, dues institucions educatives que estructuraven les arts liberals en les “tres vies” (que comprenia la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i en les “quatre vies” (amb l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia). No serà fins al Renaixement que la recuperació de l’interès pels clàssics grecollatins crearà el concepte de “studia humanitatis” (estudi de la humanitat, d’on prové el concepte actual d’humanitats), molt fonamentats en l’estudi del llatí i sobretot del grec i amb el naixement de la filologia, ja que la recuperació dels autors clàssics en molts casos implicava la recuperació dels textos originals en una tasca crítica de comparar i discriminar els afegits que s’havien anat fent durant més de dos mil anys. Les humanitats no van perdre el seu prestigi i la seva preeminència en els programes d’estudi fins a la segona meitat del segle XIX i principis del XX, quan la filosofia natural ja s’havia convertit en ciència, i quan la revolució industrial va convertir l’enginyeria en els estudis liberals útils per excel·lència.
La capacitat prometeica que ens ha aportat a la humanitat la capacitat de controlar la matèria mitjançant la tècnica ha suposat una transformació de la societat que ha convertit la Terra en un recurs material. La cosmovisió materialista ha substituït molts dels valors humanistes per la comoditat del benestar material. És inqüestionable el progrés material, però també és inqüestionable què hem perdut pel camí. Aquest valor s’ha anat difuminant i més ara davant de la pressió neoliberal de l’èxit personal entès aquest com l’autoexplotació pel lucre. No és sorprenent que dos dels períodes més lluminosos de les humanitats hagin estat l’Atenes democràtica de Pèricles del segle V aC i la Florència dels Mèdici dels segles XIII, XIV i XV dC. En ambdós períodes, el suport econòmic de les estructures estatals, de la democràcia i de la república respectivament, van ser fonamentals per tal que filòsofs, artistes, escriptors i intel·lectuals duguessin a terme la seva investigació de l’esperit humà, que la poguessin concretar a les seves obres i que les generacions posteriors en valoressin la profunditat per convertir-les en clàssiques i per transmetre-les a les generacions posteriors.
Les humanitats no han desaparegut ni de l’àmbit educatiu ni del debat cultural, però la manca de prestigi social, que vindria de la perspectiva economicista que ho inunda tot, la saturació informativa derivada de la digitalització del món i l’hedonisme imperant com a cosmovisió predominant han convertit les humanitats falsament en una torre d’ivori elitista. I el fenomen és com a mínim pervers, ja que el capgirament dels valors que plategen que si quelcom no té valor econòmic és que no té valor, que no és útil, està condemnant les noves generacions a redescobrir pel seu propi compte que “només sabem que no sabem res”, o “que el temps fuig” i que, per tant, “hem de collir les flors mentre podem i aprofitar el moment”, però no impedint que “l’amor encegui la ment”, sinó que es fusionin en un petó etern.
Ordine desafiava el mantra neoliberal amb el títol del seu llibre en apropiar-se del principi neoliberal i rellançar-lo, com un bumerang: és justament la inutilitat de les humanitats (la desvinculació amb el lucre i el contacte amb l’esperit) el que la fa útil, però no en el sentit d’utilitzable per a un fi, sinó perquè es tracta de fins en ells mateixos, perquè ens fan més humans, perquè ens endinsen mitjançant la paraula i l’art en els racons de l’ànima, del sentit. Seguint les paraules del mestre, procurarem cultivar les idees humanistes tot regant-les i cuidant-les, compartint-les i afinant-les, assaborint-les i proclamant-les.
