Joan Roma i Cunill
Causa indignació i vergonya aliena, veure com alguns partits i institucions, es passen les responsabilitats, d’una banda a l’altra, intentant no resoldre una situació que ens afecta a tots, en tant que complidors de la legalitat, i éssers humans.
Qui pot negar-se a prendre part quan veu l’amuntegament de milers de criatures, a les Illes Canàries? Com es pot ser tan insensible per no acceptar una llei que reguli aquesta situació? Com es pot mentir quan es diu que el Govern central no aporta finançament, per facilitar l’acolliment?
Aviat, farà vint-i-cinc anys que estic en contacte directe amb les migracions, en tant que voluntari de Creu Roja, dedicat a l’ensenyament d’idiomes. Els primers quinze anys, el català i ara mateix ,el castellà, en un centre d’acollida de refugiats, finançat amb aportacions de la UE, i del govern central. Han passat centenars d’immigrants, en una etapa i una altra, i puc assegurar que si la gent tingués informació de primera mà, fugiria de les declaracions i discursos que demostren mala fe, per una banda i una immensa ignorància per l’altra.
Ara mateix, les onades d’immigrants provenen d’Ucraïna, per raó de la guerra amb Rússia, i de Llatinoamèrica, per raons d’inestabilitat política greu, amb conflictes interns, molt semblants a guerres locals. A tots ells, s’hi afegeixen les onades procedents d’Àfrica. Hi ha un bon nombre de països, en situació de total precarietat, no solament alimentària, sinó de seguretat. Una dotzena de conflictes locals, molt virulents, expulsen ètnies concretes o col·lectius sencers, cap enfora. És la llei de fugir o morir.
Famílies senceres marxen i pel camí es van dispersant, en funció de cada realitat local o nacional. Arribar fins aquí, pot ser qüestió de setmanes, mesos o anys. De tot he pogut comprovar, tan bon punt som capaços d’intercanviar paraules i converses. Els països més inestables, avui dia són Senegal, Burkina Faso, Mali, Somàlia, Congo… Tots ells van expulsant onades de joves i nens que aspiren a sobreviure, primer, i a treballar, per ajudar als qui no poden marxar.
I, arribats aquí, hi ha un munt d’organitzacions que faciliten mitjans a les administracions públiques, siguin ajuntaments, governs autonòmics, o govern central, per acollir-los i facilitar la seva integració. És evident que el desitjable seria poder planificar i programar les sortides d’allà i les entrades aquí, però la realitat és la que és, i s’ha d’entomar de la millor manera possible. Passa també que una vegada aquí, constatem la necessitat de formar-los per cobrir places de treball que no són ocupades per ningú del país.
La meva primera experiència és la fam d’aprendre que tenen, conscients que d’això en depèn el seu present i futur. La llengua esdevé el gran objectiu i s’hi llencen amb un entusiasme que molts mestres i professors voldrien en les seves aules d’escoles i instituts. I, al mateix temps, voluntat per aprendre algun ofici que doni facilitats per trobar feina. Que els cursos obliguin a llevar-se de matinada, viatjar, tornar tard o altres molèsties, no les tenen en compte. L’objectiu és treballar, perquè quan ho puguin fer, estalviaran tot el que puguin per enviar, el màxim, a casa seva.
Els treballs són tan variats com opcions apareixen per la ciutat, la comarca o comarques veïnes i si s’ha d’anar cap altres indrets d’Espanya, s’hi va. L’important és tenir una feina, a ser possible estable. Mentrestant s’esperen papers, s’aprèn l’idioma o idiomes de casa, es fa la formació i l’endemà de tenir papers s’accepten feines de tota mena: auxiliars de plantes de distribució, escorxadors, adjunts a cuina, ajudants en residències, en granges, treballs en agricultura, i un llarg etcètera que permetrà cobrir horaris que ningú vol, sigui de nit, caps de setmanes i festes. No hi ha limitacions ni manies a l’hora d’arremangar-se i treballar.
Cert és que hi ha col·lapses, en tramitacions de papers que cal resoldre com més aviat millor, per evitar tardances injustificades. Sé de la manca de personal a estrangeria, i de dificultats i confusions a l’hora de treballar amb dotzenes d’idiomes, alguns dels quals costa de trobar intèrprets i traductors. Ha d’haver-hi modificacions legals, per facilitar acollida i integració, però quedi clara la fam d’aprendre i de treballar, per part de totes les onades de nouvinguts, i sí, queda clar també que pacificar aquells països, permetria evitar sortides desordenades que fan molt mal a tots els qui en reben les conseqüències.
Dit això, no se’ls culpi de buscar una vida millor, perquè aquesta ha estat una via normal i habitual al llarg dels segles. També, per part dels nostres avantpassats, just fa menys de seixanta o setanta anys.
