Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Quan volem analitzar la manera en què pares i mares tirem endavant el creixement, maduració i educació dels nostres fills podem trobar diferents models de relació, que ens vinculen d’una manera o un altre en aquesta tasca de responsabilitat.
Hi ha famílies que aposten per una visió jeràrquica i piramidal en favor d’un suposat control que les persones adultes exerceixen sobre els infants i joves. Altres dilaten molt les fronteres de verificació i vigilància dels seus fills, esperant que la seva relació amb l’entorn i les seves habilitats innates facin una feina de coneixement i creixement gens condicionat al guiatge dels pares. La veritat és que aquests dos models que us acabo de descriure, fent trampa, els acabo de col·locar en cadascun dels extrems del que hauríem de situar com una relació pares-fills basada en la comunicació i el sentit comú. Tant és així que exercir com a pares amb disposició militar, controlant i sent present en tots i cadascun dels episodis dels nostres infants i adolescents farà torpedinar una relació que el temps anirà desgastant fins a la seva aniquilació. Ser uns pares lliberals que acceptin i justifiquin tots els comportaments dels seus fills oferirà d’entrada un clima en la relació força distès per acabar assumint la mala educació d’un jove malcriat.
Així doncs, quan parlem de pares implicats parlem de pares responsables dels seus fills, que vetllen i promouen les millors situacions perquè els seus descendents vagin recorrent el camí cap a l’edat adulta al damunt de la cerca i el treball de la identitat, la seva autonomia i la seva integració en la comunitat. Un camí que d’entrada necessitarà un bon guiatge i marcatge per acabar oferint diferents propostes en la manera de continuar per ell ja avançada l’edat adolescent. Haurem de tenir aquesta capacitat d’acompanyar als nostres fills de manera molt diferent quan tenen 3 anys a quan tenen 7, 11 o 16. I aquest serà el gran secret, entendre, saber conèixer i aplicar les estratègies necessàries per poder fer de pares implicats però amb eines i recursos diferents.
Una família m’explicava a la consulta la seva sensació de fracàs per no haver aconseguit que el seu fill, exemplar fins als 8 anys, ara amb 14, se’ls havia escapat de les mans. Res més lluny de la realitat. La manera com hem de fer de pares als 8 o als 14 anys dels nostres fills són ben diferents i si volem fer-ho de la mateixa manera és molt normal que tinguem la sensació d’haver fracassat. El jove adolescent de catorze anys continua necessitant i volent als seus pares al costat tot i que els canals de comunicació i, per tant, de relació seran molt diferents. Entrar en l’habitació del nostre fill de set o vuit anys no serà cap problema, fer-ho sense filtre en un de catorze es viurà com un atropellament de la intimitat, que el seu cervell li demana. També cal recordar que aquestes reflexions fines de com anar modelant el vincle recauran més en els adults que en els joves, som nosaltres que hem de conèixer i entendre les escletxes que el jove de catorze anys ens ofereix i llavors aprofitar-les.
Si hagués d’anomenar algunes qüestions que em semblem molt adients per aquesta feina que us proposo apostaria per: establir valors i rutines per oferir estructura i seguretat des de ben petits, fomentar la comunicació oberta bidireccional exposant tot allò de competència familiar, promoure el pensament divergent per reforçar el sentit crític i el respecte pels altres, apostar per una visió optimista i alegre de les vivències de la família afavorint l’autoestima i destacant les habilitats que tenim els humans per resoldre situacions de desafiament.
Si voleu us ho faig més fàcil
Establiu un sistema de normes i valors que us marqueu entre vosaltres i reviseu-les periòdicament. Parleu de tot allò que us passi especialment a l’hora de sopar i amb la televisió tancada i sense mòbil. Doneu sentit a les coses que passen dins de la família i cerqueu sempre altres possibilitats de comportament en els esdeveniments viscuts o per viure.
Implicar-vos és treballar per i amb la família per assegurar un model de convivència de companyonia necessària, respectuosa i positiva.
