Cada cop hi ha més homes que no volen complir amb l’exigència de la masculinitat patriarcal. Començar per dir-li “t’estimo” a un bon amic és un pas per tenir una vida més amorosa. Però no ho fem mai.
Encara recordo el primer cop que li vaig dir “t’estimo” a un amic. No és que tingui una memòria d’elefant, és que va ser fa un parell d’anys. Jo estava tocat i ell m’havia fet molt de costat. “T’estimo”, li vaig escriure al Bernat per WhatsApp. Encara em costaria algun temps més arrencar-me a dir-ho en veu alta, però dit en algun àudio de WhatsApp. Em queda fer-ho cara a cara.
I em demano: per què ens costa tant als homes dir-nos coses maques i tendres entre nosaltres? Evidentment, és una qüestió de gènere, fruit de com hem estat educats. És per aquest motiu que és més habitual que una noia li digui “t’estimo” a una altra. O un home a una dona. Però la masculinitat hegemònica ens havia dit que entre nois s’eviten les paraules d’afecte. I ens havia imposat mancances de gestió emocional. Perquè com menys practiques, pitjor et surt.
Tanmateix, fer-se el “matxirulo” és una masculinitat que no té res de forta, sinó que és fràgil. Plena de por de ser jutjat. En què tenir una vida plena d’amor sembla un atribut que mostra feblesa (o que és negatiu, almenys en el cas dels homes). Fixeu-vos si és patriarcal: a mi, que estimo altres homes en l’àmbit sexoafectiu, em feia vergonya dir-ho des del vincle de l’amistat. Tot és après culturalment (postdata: ser gai no et deslliura automàticament de tenir actituds de “matxirulo”).
Que cada lector ho pensi: quin és el darrer cop que li has dit a un amic masculí que l’estimes? Doblo l’aposta: i al teu pare? Jo encara no ho he fet, almenys d’ençà que tinc memòria i records.
T’estimo, t’estime, t’estimo. “Maite zaitut”. Potser “t’estimo” és massa icònic. Vegem altres referències amoroses. Fa unes setmanes vaig baixar a Tarragona i em vaig retrobar amb el Txabi. Em va dir: “Abans ens vèiem més sovint, però ara passen dos o tres mesos… No pot ser! M’agradaria veure’t almenys un cop al mes”.
Em va fer gràcia la concisió amb què va quantificar l’expectativa de trobar-nos. No es va limitar a un “ens hem de veure més”. Sinó que va explicitar una freqüència mínima, sobre el desig de veure el seu amic. I és que hi ha moltes maneres d’expressar sentiments amorosos cap a les amistats.
Es pot anar practicant. Primer ho dius per escrit, amb diverses emoticones que hi treuen solemnitat (i t’alleugeren el sentiment de vergonya). Després prova de deixar-ho caure al final d’un àudio, quasi com un adeu, una fórmula estipulada. Després amb intenció. Després en veu alta. I després mirant-lo als ulls, si és que aguantes.
No busco que aquest text mobilitzi el sentiment de culpa entre els homes i ens autoflagel·lem. Més aviat desitjo que ens mogui cap a un horitzó de millora col·lectiva.
Alfredo Ramos explica a “Perforar las masculinidades” (Bellatera, 2024): “Es tracta de promoure, davant relacions marcades per l’autoritat, l’agressivitat, el control o la competició, imaginaris vinculats a l’habilitat de cuidar, la responsabilitat, l’amor…”.
De fet, cada cop hi ha més homes que no volen complir amb l’exigència masculina d’èxit. Que volen ser deslleials amb el lloc (també de privilegi) que els ha assignat el patriarcat.
I com més amics que actuen així tens a prop teu, més fàcil serà que tu també ho facis. I és que deixar de ser una mica “matxirulo” és molt agradable.
