Salvador Cardús i Ros
Aquesta és una setmana d’aquelles de guardar fulls de diari per d’aquí a tres anys, o potser tres mesos. No caldrà esperar més. La situació política a Catalunya i a Espanya és tan estantissa, que res no durarà tant.
Per exemple, retalleu i guardeu l’article que ahir publicava el Diari de Terrassa d’una onzena de dirigents d’ERC de la comarca a favor de l’actual acord de govern amb el PSC. És per emmarcar, i sobretot observar com de les vagues promeses en diuen “conquestes”. I llegiu, com he fet, les vint-i-cinc pàgines de l’acord, per comprovar que ni concert econòmic, ni referèndum, ni… Com que d’aquests “acords històrics” ja en tenim tota la col·lecció i molts “repes”, aviat es podrà comprovar quin serà el seu futur.
En primer lloc, com dic, aquesta cançó ja la coneixem. I cantada tant per ERC, com abans també per Convergència o pel Tripartit. Salvador Cot recordava dimecres passat a “El Punt Avui” la campanya d’ERC del 2009, fa quinze anys. Un pas endavant, en què s’anunciava el blindatge del català a l’escola i el nou finançament, fruit dels pactes de Joan Puigcercós amb José Luis Rodríguez Zapatero. En van imprimir 50.000 díptics i 5.000 cartells. Malaguanyat paper! Per cert, en el sospitós elogi de l’acord que dimecres en feia Pedro Sánchez, no li vau descobrir aquell to condescendent, perdonavides, mel·liflu, d’anunci bancari, que ja havíem escoltat al Rodríguez Zapatero de l’“apoyaré”?
Segonament, aquests pactes pressuposen allò que en política no es pot donar mai per fet. Em refereixo a l’estabilitat política i el manteniment dels mateixos actors al poder durant molts anys. Com que són acords que, d’una banda, s’han de concretar a mitjà termini –uns quants anys–, i que, de l’altra, han de ser negociats pel PSC i depenen del govern de l’Estat i de les majories parlamentàries espanyoles del futur, doncs ja us podeu imaginar fins a quin punt són promeses a l’aire. Pràcticament, no hi ha res rellevant que sigui de compliment immediat, i la resta dels apartats simplement parlen de mantenir polítiques que ja es fan.
Però el que he trobat més lleig de l’article és que vulguin desqualificar els qui no ens creiem el valor dels compromisos del PSC ni del PSOE –si a hores d’ara no són el mateix–, acusant-nos d’odi. Bé, de fet, ho diuen en anglès (escriuen “‘hate’ i més ‘hate‘”), potser per anar avançant en la defensa del català. A mi em sembla molt bé que ERC hagi arribat a la conclusió que això de la independència o cau molt lluny, o és impossible. De fet, tenen un bon percentatge de vot que, segons les enquestes, ni tan sols la vol, la independència. I fins i tot és possible que tinguin raó, sobretot amb pactes com aquest. Però llavors més val ser clars i explicar que opten per instal·lar-se en el “mentrestant”, i de passada veure empresonar Puigdemont. I seria d’agrair que amb prudència –la virtut principal de tot polític–, s’abstinguin de parlar d’acords històrics, tret que es refereixin a les moltes dècades que els arrosseguem, tantes com vegades ens han enredat.
ERC té dret a voler fer de Convergència, en un retorn anterior al 2003 i com si del 2006 ençà no hagués passat res. El problema és que arrossega el llast de tot el que havia declarat fins fa quatre dies: com Junqueras explicava que no ens podíem fiar d’aquest tipus de pactes amb Espanya, com havien dit que mai no farien president un Salvador Illa còmplice entusiasta del 155 –que fins i tot pensava que s’havia aplicat massa tard–, com assenyalaven els Judes que es venien per 155 monedes d’or…
És veritat que la política, en una proporció altíssima, és més relat que acció. I ERC, a l’hora d’explicar contes a la vora del foc, comptarà amb el suport dels principals poders fàctics: sindicats, patronals, ONG, els mitjans de comunicació més grans, i de tots aquells que ja estan ben instal·lats en l’actual statu quo o hi volen estar. Però el seu relat no resistirà el pas del temps.
Ho repeteixo: guardeu el text de l’acord i l’article dels onze càrrecs d’ERC, i d’aquí a uns mesos, pocs anys, torneu-lo a llegir.
