Xavier Marcet
Escoltar algú que arriba al càrrec dient que no el busquin per barallar-se sinó per construir, és reconfortant. Després les coses aniran com aniran, però anunciar aquest propòsit és saludable. Crec que Illa cuida les formes. Però crec que també Josep Rull ho farà al Parlament. I em sembla una bona notícia. Són persones que tenen sentit institucional i que saben de la importància dels símbols. No es pot fer content a tothom, però s’ha de respectar tothom i procurar servir a tothom.
Tanmateix, és cert que cal ser poc tolerant amb els intolerants, però fins i tot en aquest cas es pot fer sense perdre les formes. Algun dia haurem de parlar seriosament de com les xarxes socials han dinamitat la política i han allunyat a moltíssima gent vàlida de la política. Les xarxes socials semblen dissenyades per la gent afiliada a l’exabrupte. Un moderat a Twitter és com un pop en un garatge.
Sincerament, crec que s’equivoquen els que no afinen la seva política cap a una certa contenció. Fa pocs dies un d’aquests dirigents del PP que participa del concurs d’estridència permanent de la dreta espanyola es posava àcidament amb Aitor Esteban portaveu al congrés del PNV, sense adonar-se que el seu curtterminisme permanent fa molts anys que no els dona resultats, i que els hi agradi o no, si volen tornar a governar Espanya han de pensar més amb els nacionalistes moderats bascos i catalans que amb Vox. És obvi. Doncs malgrat tot, aquest ADN tan agressiu de la dreta espanyola, especialment quan els temes tenen a veure amb Catalunya, els fa perdre les formes. La radicalitat política busca la suma zero, tu guanyes i jo perdo, però avui tenim una societat massa complexa com per empetitir les coses tant. I Espanya necessita una dreta moderada que pugui alternar amb una esquerra moderada.
Durant molt de temps la gent moderada hem estat avergonyits. Com si ser moderat volgués dir ser tebi. Ser moderat és mirar la complexitat en tota la seva dimensió i procurar gestionar-la sense incrementar-la. És buscar una lògica de guanyar – guanyar perquè l’alternativa és perdre – perdre. En aquest sentit, Junts no serà un partit amb possibilitats reals de tornar al govern fins que retrobi el seu espai natural de moderació. I és evident que tenen molts motius per estar enrabiats (sobretot amb l’actitud judicial respecte de l’amnistia) però amb aquesta actitud de partit barallat amb el món, no se’n sortirà. Moderació i ganes de construir. Per destruir serveix qualsevol. I un cert sentit comú. La política li falta molt de sentit comú. I un cert positivisme. Cavalcar d’apocalipsi en apocalipsi no és un gran negoci a mitjà termini.
Catalunya necessita respirar serenor. I resoldre problemes, sens dubte. Serenor, no és demanar a ningú que renunciï a les seves idees, sinó que el perímetre de debat natural de la política torna a una certa prudència. Que superem, per exemple, una lògica social entre purs i traïdors. Ja s’ha vist que els concursos de puresa poden portar a alguns a veure fins i tot en Salvador Illa un feixista. O d’altres, i en el mateix moment, a titllar-lo del president més independentista de la història. Es pot perdre el nord molt fàcilment quan un acumula un empatx de sil·logismes. Els radicals acaben dormint al mateix llit argumental dels seus opositors acèrrims. Cal recosir la societat, sense que ningú hagi de renunciar a res. I aquí cal reconèixer que hi ha gent que ha aguantat molt per tots costats sense perdre les formes. Igual que hi ha gent que s’ha retratat, hi ha gent que ha mantingut en política allò que abans en dèiem la bona educació.
Pàgina local. Catalunya viu un nou moment polític i Terrassa, la tercera ciutat del país és una anomalia en el mapa polític, i aquesta excepció democràtica té un nom que es diu Ballart. Haurà de fer una lectura de com actuar en els propers mesos i l’enorme sortida de to d’alguns dels seus regidors li ha arribat en el moment menys oportú. I no n’hi ha prou que ofereixi als socialistes locals entrar al govern cada dos per tres, que no ho faran, sinó que plantegi una estratègia també per recosir la política local. Ha de pensar estratègicament. Tot el que sigui superar vells anatemes, començant pels seus propis fantasmes, el beneficiarà. Voler ser una vila indòmita com si fóssim Astèrix a la Gàl·lia serà un mal negoci. I aquí a més d’Eva Candela, ara haurà de parlar amb un vell conegut. Miquel Sàmper, que és un conseller important en un govern socialista. La política és fluida. Sàmper té aquest tarannà de moderació del que parlàvem. Tots plegats tenen mil motius per escarbotar en l’hemeroteca i trobar mil excuses per tirar-se els plats pel cap. Però és el moment de pensar en Terrassa, que no va sobrada d’oportunitats. Ballart ha de garantir que les formes també tornen a Terrassa.
Que tornin les formes i que els moderats no s’hagin d’avergonyir em sembla una molt bona notícia. L’estil és el missatge, o almenys el pòrtic que permet que el missatge arribi.
