Xavier Marcet
La bellesa és la casa de l‘ànima. Hi ha persones que aporten bellesa allà on van. Que d’alguna manera transformen els espais, les relacions amb les persones, el sentit de les coses, gràcies a una alta contribució de bellesa.
Aportar bellesa és molt important. Equilibra. Reconforta. Eixampla. Inspira. Atenua l’estridència. Harmonitza. Hi ha persones que saben servir els altres des de la bellesa. Ho fan els artistes. Però també la gent que viu en els detalls. Que pensa en com se sentiran els altres amb una taula ben parada, amb un vestit ben encaixat, amb un cromatisme suggeridor. Aquesta bellesa que no mira, que només és mirada deia Einstein, que tenia cites genials per a tot. És com la natura, aquesta bellesa sense adornar, espontània, que ens pot meravellar, no ens mira, la mirem. No ens mira el bosc de Sesta Foréstega, el mirem nosaltres, l’elevem, l’idealitzem. I és que hi ha llocs en què la bellesa sembla més bella. Hi ha escenaris que semblen fets per protegir la bellesa de qualsevol mediocritat o per assaborir-la amb una màgia especial. Hi ha els professionals que tenen la bellesa com a matèria primera o com a resultat. Poden ser les dues coses. Un bon dissenyador multiplica la bellesa d’un espai. Un bon cuiner, si ens inspirem en Josep Pla, ha de saber posar la bellesa del paisatge en el plat. Un bon editor fa del llibre un objecte que desprèn bellesa. Un bon arquitecte proposa viure en la bellesa. Un bon artista permet transportar mons des de la bellesa. Un bon sastre o una bona modista saben projectar els cossos esvelts o voluptuosos amb vestits que són únics, singularitzats i, tanmateix, saben amagar els cossos quan cal darrere dels plecs de la roba.
El Renaixement va ser una època de bellesa. Florència va fer emmalaltir Stendhal per una sobredosi de bellesa. Per això quan algú queda afectat per un excés de bellesa es diu que té la síndrome de Stendhal. Però darrere de l’estructura en perspectiva d’un quadre de Masaccio, darrere la fragilitat elegant d’una escultura de Donatello o de la finesa infinita dels quadres de Bellini, hi havia una societat convulsa, molt violenta. El contrast és increïble. L’escenari social real de les obres de Botticelli o de Rafael era d’una societat que enviava la gent a la foguera amb facilitat i en què les cuites polítiques eren de tal dimensió que van permetre el tractat polític més important de la història: “El Príncep” de Maquiavel. Ho explica molt bé la historiadora Catherine Fletcher a “La belleza y el terror” o el biògraf Walter Isaacson a “Leonardo da Vinci”. El renaixement esquinçat, una bellesa que ha perdurat segles, un llegat inigualable i, per contra, un context de violència política i social molt intensa, que avui veiem com efímera, sense cap llegat més enllà que inspirar la ciència política.
I igual que passava al renaixement, aquests que aporten bellesa i un cert equilibri tenen el contrapunt en els professionals de l’estridència, en els destralers de qualsevol sensatesa, en els que es desfoguen com si fos una cosa sana, en els incendiaris dels salons de plens o de buits. La bellesa fuig per no contagiar-se dels que es deixen anar sense solta ni volta, dels que fan escarni del sentit comú i dels que amb, mediocritat infinita, confonen la simplicitat amb la senzillesa. Els contrapunts de la gent que milita en l’estridència fan que la bellesa reposada, la bellesa sense sofisticar, la bellesa autèntica, fugi a la cerca de mirades intel·ligents. La bellesa sempre busca qui la sàpiga mirar. Igual que hi ha talent i no talent. Hi ha bellesa i no bellesa. El talent es dibuixa en trajectòries. La bellesa en una suma de moments, en la concatenació d’imatges que sedimenten equilibris inspiradors o formes de bellesa sensual infinites.
Us desitjo un bon estiu, un estiu ple de bellesa.
